04.06.2020 | Article d’opinió de Meritxell Campmajó, coordinadora de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal d’ECAS, a Social.cat.
Hem aconseguit doblegar la corba de contagis per coronavirus. Durant la crisi sanitària ens hem dit una vegada i una altra que junts és possible, que ens en sortirem. Hem omplert els balcons de lemes de suport, hem buidat els carrers amb consciència col·lectiva per protegir especialment els nostres conciutadans més vulnerables. D’acord, és cert que ens hi han obligat, però és innegable l’esforç col·lectiu. En el transcurs d’aquest confinament, som moltes les persones que ens hem adonat de l’estil de vida frenètic i accelerat que portem. I en el confinament hem descobert la possibilitat de viure d’una manera diferent. Però aquesta és una realitat, i existeixen tants confinaments com persones. Hi ha qui en aquest període ha vist tensada encara més la situació de fragilitat en la qual vivia, incrementant-se així el risc de pobresa o exclusió i, en conseqüència, les desigualtats.
Potser un cop doblegada la corba de la pandèmia ha arribat, doncs, el moment de que fem un sobreesforç col·lectiu sense precedents per doblegar la corba de les desigualtats. Sabem des de fa anys que la pobresa infantil creix a Catalunya i a Espanya, i que augmenten també la bretxa del risc de pobresa i la xifra de persones que viuen al carrer. Però no pengem lemes als balcons, no diem que junts ens en sortirem. No fem ús de la poderosa consciència col·lectiva per reclamar als nostres representants polítics que aquesta és una prioritat.
Alguns dels indicadors que ens haurien de fer reaccionar tenen a veure amb els infants. L’informe d’Unicef Benestar infantil als països rics mostra dades preocupants: la taxa de pobresa relativa a Espanya és del 19%, ocupa el lloc 25 dels 29 països analitzats. Per sota hi trobem Letonia, EEUU i Romania. Per tant, és un dels països que més taxa de pobresa té de tots els països considerats rics. Pel que fa a la bretxa de pobresa infantil, a l’Estat espanyol és del 38% i ocupa l’últim lloc de la llista. També Save the Children posa de manifest que a España hem passat d’un índex de pobresa infantil del 25,5 l’any 2004 al 28,3 l’any 2017. La corba creix.
Però no només els indicadors de pobresa infantil ens han d’alarmar. Arrels Fundació presenta cada any les dades de persones que viuen al carrer, en una situació de pobresa extrema. El 15 de maig van arribar a comptar-ne 1.239 a Barcelona. I en matèria d’habitatge, a banda de les persones sense llar hi ha també totes les que malviuen en condicions d’infrahabitatge o estan en risc de perdre’l. El darrer informe Foessa destaca que tres de cada deu persones es troben es situació d’exclusió residenciaI i un 4% viu amb por a ser desnonat/da o expulsat/da del seu domicili habitual. Cada dia hi ha persones que pateixen la pèrdua del seu habitatge per impossibilitat de fer front al pagament dels lloguers o les hipoteques.
Aquesta corba no ha parat de créixer en els darrers anys. Viure al carrer o en situació de pobresa també provoca un augment de morts prematures. No col·lapsa les urgències hospitalàries, cert, però també pot contribuir a incrementar la mortalitat. I d’emergència social en parlem molt menys.
Si deixem de banda la pobresa més extrema i analitzem la taxa de risc de pobresa i exclusió que recull l’Idescat en la darrera Enquesta de Condicions de Vida, també ha crescut a Catalunya: d’un 23,8% el 2017 a un 24,7% el 2018, ja en anys de suposada recuperació. Tornant a l’informe de Càritas, 8,5 milions de persones pateixen exclusió social a Espanya, el que equival a un 18,4% de la població. A Catalunya en són 1,5 milions, el 20% de la població.
I encara hi ha més dades alarmants: l’informe INSOCAT d’ECAS de març de 2019 mostra que el 12,2% de les persones amb feina viu per sota del llindar de la pobresa. Un tercer element de preocupació que ens hauria d’activar com a societat, la precarietat laboral. No és que no es generi riquesa, és que està mal distribuïda; a nivell global, l’1% de la població acumula el 89% de la riquesa mundial. El nostre sistema d’organització social i econòmic no és equitatiu; ans el contrari, fomenta i perpetua les desigualtats. Una corva ascendent que necessitem doblegar i que només junts aconseguirem aplanar. Sabem que amb l’esforç col·lectiu és possible fer front a les adversitats i creure que ‘tot anirà bé’. No serà fàcil, no és un camí senzill, però val la pena que ho intentem. I que exigim als nostres representants polítics que assumeixin la responsabilitat i el compromís adquirit amb els Objectius de Desenvolupament Dostenible de les Nacions Unides, subscrits també pels nostres governants com a fita per l’any 2030. El desè és molt clar: REDUCCIÓ DE LES DESIGUALTATS. Reduïm-les, doncs.
I si aquesta crisi sanitària l’estem resolent gràcies a l’esforç de moltes professionals de la salut a qui fem confiança i a que hi hem hagut de destinar mitjans extraordinaris, per què no ho fem també davant l’emergència social? Hem de destinar recursos i mitjans humans i materials a fer-hi front. Podem sumar-nos, com a primera mesura, a la marató solidària per a projectes d’emergència derivats de la Covid-19 del Projecte Lliures impulsat per Òmnium Cultural, ECAS i Coop-57. Aprofitem l’esperit i la consciència col·lectiva. Seguint el lema d’aquest projecte: ‘La solidaritat no és donar el que et sobra, sinó compartir el que tens. Pots sumar-t’hi a projectelliures.cat’.
