24.07.2017 | Article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya

La gran preocupació del nostre govern no és la política social i menys la llei de renda garantida

El 12 de juliol es va aprovar per unanimitat la renda garantida de ciutadania (RGC), iniciativa legislativa popular que representa un canvi en el nostre sistema de protecció social. Significa el compliment de l’article 24.3 de l’Estatut de Catalunya, que reconeix el dret a uns ingressos mínims, i accepta la complementarietat amb altres ingressos procedents del treball o de prestacions que no arriben a l’índex de renda de suficiència, amb un import actual –a l’espera d’una actualització des de l’any 2010– de 664 euros mensuals.

És just agrair el treball i l’esforç dels promotors, la Generalitat, representada per la consellera Dolors Bassa, i els partits que han sigut capaços d’aconseguir el consens necessari per aprovar la nova llei. És un moment històric en les polítiques socials perquè representa un canvi de model en l’acció social i una transformació del nostre Estat de benestar. La renda garantida de ciutadania, que entrarà en vigor el setembre vinent, pot suposar un abans i un després en la lluita contra la pobresa.

No obstant, la sessió parlamentària del dia 12 no es va correspondre amb la valoració de l’esdeveniment que han fet el mateix Govern català i alguns partits polítics. A la tribuna de convidats les entitats promotores de la llei no vam deixar ni una cadira lliure, fins i tot algunes van haver de seguir-lo des d’una sala adjacent. En canvi, a l’espai de l’hemicicle que ocupen els diputats nombrosos escons van quedar buits i al banc del Govern la soledat de la consellera Bassa era notòria. Gràcies per la seva presència, consellera.

Falta de respecte

Davant les significatives absències, em pregunto quin grau de prioritat atorga el Govern a la nova llei i em preocupa la seva futura aplicació. Em sembla una falta de respecte per les organitzacions i les persones que hem lluitat per aquesta llei –algunes de les quals van arribar a fer fins i tot una vaga de fam– i per la ciutadania que veu reconegut el seu dret a disposar d’uns ingressos suficients per viure dignament. En el moment de la votació van anar apareixent diputats i diputades per tots costats fins a arribar a uns 60 i van ocupar també els seus escons els membres del govern, de manera que la llei es va aprovar amb 133 vots a favor. Aquesta és la realitat oficial, però la falta d’interès per un fet transcendent era patent. Els aplaudiments, les abraçades i la foto de família em van semblar pur teatre per a uns quants i, d’alguna manera, vaig sentir que l’emoció per haver aconseguit gairebé una utopia es barrejava amb l’enuig i la decepció per l’actitud d’alguns polítics.

Se’m dirà que s’havia de resoldre urgentment un altre problema: ens trobàvem a les portes de la segona crisi de govern i les reunions, els noms de candidats a consellers i les elucubracions centraven els debats que es desenvolupaven fora de l’hemicicle.

Els responsables polítics han d’establir les seves prioritats d’acord amb el programa del seu partit i actuar en línia amb els seus principis i valors, i el que desgraciadament vaig constatar en aquesta ocasió és que la preocupació dominant del nostre govern no és precisament la política social, i molt menys la llei de renda garantida. La prioritat no és la lluita per una societat més justa i igualitària, sinó interessos que passen per altres camins cap a un futur llunyà i encara incert.

Malgrat el meu desengany, vull manifestar la gratitud a polítics i ciutadans que han convertit en realitat el que en alguns moments semblava impossible. Els fets que han passat entre bastidors s’oblidaran i el que quedarà és una llei que haurà d’implementar-se plenament.