02.09.2019 | Article d’opinió de Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt i membre de la Junta Directiva d’ECAS, a Catalunya Plural.

Comptar les assassinades, reivindicar quantes vides de dones i infants són segades per homes; quantes n’acumulem les societats, posa de manifest que encara fallem. I no només no arribem a evitar la violència més extrema. No arribem a desfer-ne els fonaments

Ni els que han copejat fortament l’estiu. Ni els 40 que portem sense haver acabat l’any. Ni els més de 1000 dels darrers 15 anys al nostre voltant. Ni els centenars de milers que travessen el món de punta a punta. Els feminicidis no frenen aquells que qüestionen, des d’espais de poder polític i mediàtic, el caràcter sistemàtic -i sistèmic- dels assassinats de dones pel fet de ser dones; assassinats perpetrats per homes. En la majoria de casos –tot i que no exclusivament- relacionats amb elles de manera íntima, pel fet de ser parelles o exparelles.

L’estudi mundial sobre l’homicidi, de l’ONU, recull com les dones suporten la càrrega major dels homicidis comesos per les seves parelles i familiars, a causa de “la desigualtat i els estereotips de gènere” i indica que, en mirar aquesta violència masclista, “el lloc més perillós per a les dones”.

El feminicidi és la forma extrema en què es concreta la violència masclista, una violència instrumental al sistema patriarcal. És la violència que, expressada en termes simbòlics, econòmics, socials, sexuals i físics, possibilita mantenir l’ordre de subordinació de les dones respecte als homes.

És la violència que impedeix superar l’opressió i perpetua, així, la desigualtat de gènere en què se sustenten els privilegis (de nou, en termes econòmics, socials, simbòlics, sexuals…) dels homes –que poden acumular, a més, altres privilegis, com els que comporta ser cisheterosexual i blanc, i que determinen la posició de poder de les persones a l’estructura social-.

Comptar les assassinades, reivindicar quantes vides de dones i infants són segades per homes; quantes n’acumulem les societats, posa de manifest que encara fallem. I no només no arribem a evitar la violència més extrema. No arribem a desfer-ne els fonaments. Fallem en prevenció quan les relacions entre les persones joves mantenen els patrons d’abús. Fallem en reparació quan moltes dones que han viscut situacions de violència masclista es veuen abocades a situacions de pobresa. Fallem en atenció quan denunciar implica deixar dones massa exposades i desprotegides. Fallem quan pensem que, amb un marc legal sòlidament desenvolupat, ja ho tenim tot fet. El risc de retrocés pica insistentment a la porta.

Els intents de desacreditar les organitzacions que visibilitzen i treballen per superar la desigualtat de gènere i les violències que impacten en la vida de les dones, són un perill creixent. Provenen, sovint, d’espais ideològics potents econòmicament, cosa que es tradueix, malauradament, en gran capacitat incidència. De peu de carrer a les institucions, tenen capacitat d’influenciar i fer de contrapès als avenços guanyats per les feministes, durant dècades de treball per situar l’equitat de gènere com a repte central, a l’agenda i a les consciències.

En el marc dels Estats, menystenir el caràcter sistemàtic i sistèmic de la violència masclista pot implicar perdre esforços polítics en assolir una societat per viure l’equitat de gènere de manera efectiva. I perdre esforços vol dir allunyar-nos de la possibilitat de comptar amb els recursos econòmics necessaris per aterrar les lleis en pràctiques preventives i reparadores de les violències que ens condicionen el dia a dia a la meitat de la població.

Tal i com reconeix la llei catalana 5/2008 del dret de les dones a eradicar la violència masclista, la violència masclista és una greu vulneració dels drets humans de les dones i és un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l’autonomia i la llibertat.

No podem perdre de vista que la lluita contra la violència masclista és part del procés per fer efectius els drets de les dones i construir un entorn que en permeti el lliure desenvolupament. Qualsevol discurs que jugui en contra d’aquest camí, és un discurs vulnerador de drets, que no té (no hauria de tenir) lloc legítim en societats democràtiques.

Defensar els drets de les dones suposa un atac, només, als privilegis. Els que se senten atacats per la lluita feminista, són aquells que vetllen, només, per mantenir-los. Per mantenir-los a pesar que, a l’altra banda, impliqui que a qualsevol de nosaltres, dones, ens pugui costar la vida.

Juny, 15. Juliol, 12. Agost, 4. Són les xifres que recull el projecte Feminicidio.net, de casos de feminicidis a l’Estat. Entrem a setembre i acaba el període estival, en què l’auge d’assassinats per violència masclista ens ha fet dur les mans al cap. Entrem a setembre. Per ara, res serà diferent.