Skip to content

07.04.2020 | Article d’Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants, al diari Ara.

La fragilitat ha fet brollar la humanitat, recolzant en la ciència i la tècnica

De cop hem après què és la incertesa. La ciència i la tècnica han caigut de l’altar i ens hem refugiat dins un present de malson i amb molts interrogants de cara al futur. Se’ns ha colat el virus i hem entrat en el període de les fragilitats.

Per sort, hi ha persones que no s’han paralitzat. Ni tot l’àmbit de la salut, ni els serveis bàsics, ni el suport anònim del veïnat, ni les que, infatigablement, no paren de mostrar ànims. I hem après que la ciència i la tècnica necessitaven la força de la humanitat per obrar els miracles.

Hem tingut la sort de la telemàtica per suportar el confinament, per seguir treballant, per fer els deures, per a l’entreteniment i per no perdre el contacte. Però el que ens sembla una meravella, no està a l’abast de moltes famílies que no tenen ordinador. Ens hem adonat que no havíem instal·lat xarxes obertes per a tothom.

Per sort, hi ha qui ha activat xarxes pròpies, obrint-les al veïnatge, o petites empreses que, de manera anònima i gratuïta, han establert connexions.

Ens hem confinat i ens hem adonat que algunes cases no tenen balcons ni espais oberts ni espais en comú. Hem descobert la llar com a refugi. Potser així serem sensibles a la crueltat d’un desnonament, la duresa de compartir una sola habitació, de viure en un caixer.

Per sort aquests dies els serveis socials i les entitats fan mans i mànigues per buscar espais. Són persones anònimes lluitant per les persones.

Ja es veia venir que arribàvem a un atzucac com a sistema social. La destrucció dels ecosistemes i del planeta generant canvis climàtics accelerats. La desigualtat econòmica com mai, en el món i dins els països. El consum desenfrenat, tant de productes com de turisme i fins i tot de persones. Les guerres imparables generant desplaçaments i morts al mar. El comerç d’armament, de drogues, humà. L’explotació brutal dels països pobres, que afecta les persones i la terra. La democràcia totalment abolida o trontollant en molts països. La quantitat de persones que en el nostre país malviuen a la cuneta. I ara, un insignificant virus.

Volíem tornar a les solucions fàcils fent-nos preguntes antigues amb respostes limitades perquè són més fàcils de gestionar. Però aquesta crisi no es toreja i es tapa, com havíem fet amb les altres, amb murs ni lleis. Les situacions confuses, com les anteriors, solament es poden afrontar fent-se preguntes noves i complexes per trobar respostes molt diverses, però més properes a la raó del problema. És la incertesa necessària.

Aquesta crisi ens ha de generar dues grans oportunitats. Primera, reconèixer la grandesa de la fragilitat. Perquè és ella qui ha fet brollar la humanitat, recolzant en la ciència i la tècnica. La força anònima de la gent, sabent que s’hi jugava la pell, per a gent gran que patia, la fragilitat de tanta gent que ha marxat acompanyada d’una sanitària i un mòbil, perquè mai no l’ha deixada sola. La grandesa d’educadores que anònimament connectaven amb famílies perquè no estiguessin soles i han sortit per repartir targetes solidàries. La grandesa d’artistes que han obert les seves creacions a l’abast de tothom. La grandesa de la fragilitat. I hem après que la fragilitat pot afectar a tothom.

La segona oportunitat és ser capaços de pensar quin món volem per al futur. Perquè aquest ja no servirà per a la següent generació. No perdem l’oportunitat que aquests dies ens ha impregnat: que la persona ha d’estar en el centre de tota la vida. Tota persona, donant prioritat a les més fràgils. Com ho ha fet tanta gent anònima, nosaltres mateixes quan ens hem confinat.

Com volem aquest futur? Segur que els sanitaris hi diran la seva. Els que acompanyem famílies i joves als barris tenim clar que això no s’arregla amb pedaços aquest final de curs ni a l’estiu. Però sí que s’ha de començar una nova era: que perquè l’infant sigui el centre, ho ha de ser el seu entorn, que s’ha de sentir protegit en el país. I ha de poder treballar com cal. Que les famílies no visquin amuntegades, en espais infrahumans, o no perdin la casa amb el dolor i el trencament que això comporta. Que tota família disposi d’una renda que pugui utilitzar per al que cregui necessari. Que l’accés a la tecnologia digital sigui obert, que aprofitem el valor dels joves obrint les oportunitats des del naixement. Que tot adolescent i tot jove sigui considerat per sempre dels nostres.

¿Haurem après que l’atzar i la fragilitat poden ser una fatalitat? ¿I que aquesta s’atura amb recursos però sobretot amb la humanitat que mira als ulls, de cara, redreçant la persona, sense preguntar-se qui és?

Aquest temps nou que volem per al futur molta gent el construeix aquests dies posant en el centre la persona. És, doncs, ja ara el moment oportú del temps de les abraçades.

  • Comparteix: