Si malgrat els anys de bonança econòmica, encara patim les conseqüències d’una crisi profunda que demanava amb urgència polítiques socials compromeses en la lluita contra la pobresa i la desigualtat, en aquests moments la situació no ha estat superada: la pobresa es manté i les desigualtats han augmentat. Lluny de superar la crisi de fa deu anys, la perspectiva que ens ofereixen els indicadors econòmics no permeten ser optimistes. S’apunta una clara tendència a la desacceleració, un deteriorament de la qualitat de l’ocupació i una taxa d’atur que fa témer un canvi en la inèrcia de lenta però positiva reducció anual: el darrer mes d’agost s’ha incrementat molt més que els mesos d’agost dels anys anteriors. És urgent repensar les polítiques socials perquè el sistema de benestar dissenyat després de la Segona Guerra Mundial no pot donar resposta a les necessitats actuals de la població.

Actualment existeix un gran debat sobre quin és el model més recomanable a implantar i segons la ideologia dels governs constatem una gran diversitat de propostes amb l’objectiu comú de garantir uns ingressos mínims a tota la població. A grans trets podríem dir que pretenen reconèixer el dret de tot ciutadà a rebre la prestació necessària per viure dignament, buscant especialment la millora de les condicions de les persones pobres o en situació de vulnerabilitat; és a dir, aquella població que es troba sota el llindar del 60% de la mediana dels ingressos, o llindar de la pobresa.

Aquestes propostes tenen una clara influència en la redistribució de les riqueses i, per tant, en la lluita contra les desigualtats. En alguns casos busquen la universalitat, que no s’assoleix quan se’n condiciona l’accés a una sèrie de variables que la persona ha de complir. Contemplen la unitat familiar com a receptora de la prestació. Atorguen una major llibertat a l’individu perquè se li asseguren uns mínims ingressos. Busquen el compromís de l’activació de la persona a través de l’ocupació, la formació i la participació. Obliguen els Estats al seu reconeixement com a dret subjectiu, eliminant el condicionament de la disponibilitat pressupostària. Lluiten contra la pobresa laboral oferint vies per compatibilitzar aquestes rendes amb els ingressos laborals. Racionalitzen els sistemes de prestacions i processos administratius, convertint-se en la darrera xarxa de protecció social.

Voldria, però, marcar algunes diferències significatives entre la garantia de rendes que hem apuntat i la renda bàsica, sobre la viabilitat i sostenibilitat de la qual existeix un gran debat. Aquesta és una prestació de dret individual i universal, és a dir, per a tota la població amb independència dels seus ingressos i sense cap mena de contraprestació ni condicionant. Comporta un canvi radical en el sistema fiscal, que haurà de ser molt més progressiu i de màxima efectivitat per tal d’aconseguir majors aportacions per part dels que més tenen. És una mesura preventiva a la pobresa, perquè actua abans que aquesta es produeixi. Afavoreix la igualtat de gènere perquè s’equipara el dret de dones i homes. Reforça la llibertat de negociació del treballador, que disposa d’uns mínims ingressos. Evita l’estigmatització que poden patir els receptors de prestacions socials. Estalvia despesa en els processos administratius, si bé significa un alt cost econòmic per a l’Estat.

Des del sector social ens preguntem quin hauria de ser el nostre model, quina eina té major capacitat per impulsar una societat més justa i equitativa. Les experiències de la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya han estat molt poc satisfactòries per problemes en la seva aplicació, criteris restrictius, poca transparència, manca de recursos, feble participació de les entitats socials i altres aspectes que haurien de millorar. ECAS vol contribuir al debat i aprofundir en diverses qüestions mitjançant una jornada en què s’analitzaran diferents opcions actualment existents arreu del món. Considerem que és urgent prendre partit i tenim el gran repte de col·laborar en la construcció d’aquesta nova societat més igualitària, en la qual són indefugibles unes polítiques públiques que proveeixin a la ciutadania, de manera estable, dels ingressos necessaris per viure dignament.