16.06.2016 | Article d’Oriol Illa, president de la Taula del Tercer Sector; Enric Arqués, president del Fòrum Salut Mental; i Joan Maria Aranalde, president d’Aceba – Autogestió en Atenció Sanitària; publicat al diari Ara

“Allà on l’art de la medicina és estimat també hi ha amor a la humanitat”. La frase que pronunciava fa prop de dos mil cinc-cents anys Hipòcrates, pare de la medicina, segueix tenint plena vigència. La salut pública -en idèntica mesura que l’atenció i la cura de la infància i la gent gran, l’educació i la inclusió de les persones amb discapacitat, entre molts altres àmbits- defineix l’ètica i la cohesió social d’una societat.

El nostre país no és en absolut aliè a aquesta consideració. Fruit d’una història caracteritzada en gran part per l’empenta de la societat civil i la manca d’una administració pròpia, Catalunya va ser pionera al segle XIX en iniciatives individuals i col·lectives que van prestar un ampli ventall d’allò que avui anomenaríem serveis públics bàsics. Van ser entitats de tota mena, des d’empresaris benefactors fins a les caixes obreres, les mutualitats, els ordes religiosos o les associacions de caire cultural i/o social.

És important no perdre de vista aquest fet quan, des d’anàlisis reduccionistes més condicionades per apriorismes ideològics que pel coneixement de la realitat a peu de carrer, s’ha acusat la concertació de serveis públics de cessió de l’estat al neoliberalisme. Ben al contrari, el model català de concertació és una experiència d’èxit arrelada en la història i prèvia, fins i tot, a la construcció de l’estat del benestar. Un model que en cap cas posa en dubte el rol exclusiu de l’estat com a garant de l’equitat i la gestió del bé comú, sinó que, ben al contrari, des d’una orientació social de l’economia… / llegir complet al web de l’Ara