02.08.2018 | Article d’opinió d’Eloi Ribé, sociòleg autor de l’informe INSOCAT núm. 9 ‘Les veus de la pobresa des de dins’, a Social.cat

Malgrat la lleugera recuperació econòmica experimentada els últims cinc anys a Catalunya, ens trobem en una situació de cronificació de la pobresa. El més preocupant, però, és la flagrant desigualtat d’oportunitats i condicions de vida de les famílies amb menors a càrrec, especialment de les llars monoparentals encapçalades per dones. Sovint simplifiquem i homogeneïtzem la situació de pobresa o exclusió social, però aquesta és cada cop més complexa, amb una forta càrrega de gènere i conseqüències nefastes i perllongades per a les futures generacions.

En l’últim informe INSOCAT d’ECAS, Les veus de la pobresa des de dins, es constata que a Catalunya l’any 2017 fins a un 35,3% de les llars compostes per un sol adult amb menors a càrrec, les quals són en la seva gran majoria llars encapçalades per dones, es trobaven en situació de risc de pobresa. Si bé representa un descens comparat amb el 43,3% de l’any 2013, no podem obviar que els drets de l’infant a una vida digna són per a molts d’ells/es vulnerats sistemàticament any rere any.

La pobresa té gènere i hem d’atendre a la feminització de la pobresa com un dels elements claus per entendre la pobresa infantil. La major incidència de la pobresa entre les dones rau en les desigualtats de gènere que comencen en el repartiment de la cura dels fills/es i altres familiars dependents entre dones i homes, i s’estenen a les oportunitats d’accedir a una feina i a les condicions laborals amb les quals hi accedeixen. La bretxa d’ingressos salarials anuals és de gairebé un 22% entre dones i homes, i a això cal afegir-hi l’augment continuat de la temporalitat dels contractes laborals, un biaix de gènere en el tipus de contractes laborals –contractes parcials “monopolitzats” per dones– i les dificultats per conciliar la vida familiar i laboral. Així, el binomi feina i benestar ha perdut força, i els mecanismes tradicionals de benestar social no atenen a noves realitats socials canviants. Això és particularment preocupant per a les llars monoparentals encapçalades per dones sense xarxa de suport familiar, les quals es troben en un situació més vulnerable per evitar o sortir d’una situació de pobresa o exclusió social, amb els consegüents efectes negatius per als fills/es.

Del mateix informe es desprèn que la transmissió intergeneracional de la pobresa té efectes a curt i llarg termini. Un dels mecanismes de transmissió de la pobresa de progenitors a fills/es és a través de la inseguretat alimentària. A curt termini, l’escassetat material de les famílies empobrides no permet satisfer una dieta variada, adequada i saludable. L’obesitat i la malnutrició són dues cares de la mateixa moneda. La prolongació d’aquesta situació té efectes nocius per a la salut dels infants i joves. Un infant mal alimentat acumula riscs en la seva salut física i el seu desenvolupament cognitiu. Les desigualtats a nivell educatiu són també resultat d’una alimentació deficient i, a la vegada, aquestes desigualtats actuen com a mecanisme de reproducció de la pobresa en el futur. A això cal afegir-hi que una de les estratègies més esteses entre els progenitors, sobretot dones, per fer front a la inseguretat alimentària de les generacions més joves és sacrificar la seva alimentació pel bé dels seus fills/es.

També ens hem de referir als efectes perniciosos de la transmissió de la pobresa per a la salut mental d’adults, joves i infants. A Catalunya, els nens i les nenes que viuen en llars empobrides tenen un consum més alt de fàrmacs, psicofàrmacs i ansiolítics comparat amb nens i nenes en llars benestants. Aquesta desigualtat en la salut mental segons el nivell socioeconòmic dels progenitors també es comú entre la població adulta, sobretot entre les dones. Les dificultats per pagar la hipoteca o el lloguer, l’amenaça de desnonament, la impossibilitat de garantir unes condicions de la llar satisfactòries, la insuficiència de recursos per proveir una alimentació adequada, o fins i tot l’accés a material escolar, són aspectes que afavoreixen la proliferació d’estrès, angoixa i depressió. Aïllar d’aquests problemes els infants i joves que conviuen a la llar és sovint una tasca quimèrica, i és una font més d’angoixa per als progenitors.

La situació de pobresa ja no respon a un patró comú i cada cop és més necessari entendre les circumstàncies socials i familiars de les llars empobrides. Analitzar i reflexionar sobre com fer front a la pobresa requereix atendre les desigualtats de gènere i els processos complexos de l’escassetat material. Cal sobretot actuar sobre la feminització de la pobresa per evitar una perpetuació de la pobresa entre infants i joves. Les llars monoparentals encapçalades per dones tenen un risc més elevat de caure en la trampa de la pobresa. No posar fre a aquest cercle viciós significa reproduir i transmetre la pobresa d’una generació a la següent. Així, cal fomentar polítiques laborals que no discriminin per gènere i permetin una conciliació de la vida familiar i laboral, revisar el sistema de prestacions vigent i crear mecanismes preventius com a mesures socials urgents per combatre la pobresa i exclusió social.

Recommended Posts