Potser ha estat casualitat. Si així fos, en dono les gràcies per haver estat espectador, fa poc més d’una setmana, de tres converses on els protagonistes eren infants i adolescents i que m’han fet rumiar en algunes qüestions. A ulls de no-pocs, a priori, serveixen per valorar el nivell i qualitat de la intervenció educativa que fem, ja sigui com a pares o com a professionals de l’educació vers els nostres infants, adolescents i joves.

Sovint des de la mirada adulta esmercem esforços en preveure riscos, dificultats, disfuncions. I, de retruc, i com una deriva planificadora, ens esmercem a voler tenir sota control fins i tot els temps d’esbarjo, transformant-los en un tot no s’hi val.

Així, aquells que haurien de tenir per ofici descobrir, gaudir d’un temps sense temps, anar i venir, fer o avorrir-se, és a dir, els infants, els “programem i planifiquem” amb “programacions d’activitats o plannings d’activitats estiuenques” fins al punt, permeteu-me que ho pensi, de començar a posar en dubte si aquestes planificacions posen la mirada en el gaudi dels infants i adolescents o en la necessària organització adulta.

Aquestes foren les tres converses:

1) En un banc de la Plaça Vella de Terrassa, a les cinc de la tarda del dilluns 23 de juliol, una mare i els seus dos fills petits, potser 5 i 7 anys, mengen un gelat. Semblen molt acalorats i deleixen, sobretot el més xic, d’aquelles boles glaçades. Jo tot just acabava d’atendre una trucada i em vaig aturar per escriure un missatge. Tot d’una el nen més petit li demana a la mare a veure quan començaven les vacances. La mare li respongué somrient que feia més d’un mes que estava de vacances i el nen li demanà a veure quan començaven ‘les de veritat’, que quan començaven les vacances dels campaments i dels casals i podrien estar amb ella.

2) Tres dies abans, un grup de joves residents a un centre d’acolliment, entre els que hi havia alguns dels tant reiteradament referits com ‘adolescents i joves migrants sense referents adults a territori’, es preparaven per passar tres dies a una masia a la falda del Montseny, una casa bonica amb una piscineta al mig d’un bell jardí. Per la resta, poc més. Habitacions i llits, cuina americana i arbres, ocells i flors, molts arbres, ocells i espígol, romaní, roses silvestres, hibiscus, flors de buganvilla i aus del paradís. Al cap de tres dies de conviure educadors i adolescents, la nota que deixaren a la llibreta de missatges de la casa no deia res més que “gràcies, ha estat fantàstic, hem sigut feliços”, i la signatura de tots ells.

3) Set infants de tres a vuit anys, tres grupets de germans i dues educadores, es disposen a passar dos dies, el 28 i 29 de juliol, a una casa a la muntanya. Tinc la sort de poder sumar-m’hi per fer un cop de mà a la cuina. Els infants, un cop arriben, cerquen les educadores per mostrar-lis sorpresos que hi ha un gosset chihuahua, que hi ha una piscineta, que hi ha casetes d’ocells als arbres i que d’algunes n’entren i surten… No es fixen en la tele. Les educadores somriuen obertament al veure als infants córrer i cridar. Per moments veuen que aquella capsa de material per les activitats programades que duien té un futur incert. I així va ser. Van seguir papallones, es van banyar i tornar a banyar, van anar amb banyador gairebé els dos dies, i descalços, van fer fang d’aquella aigua i terra, van mirar files i files de formigues, van intentar caçar un grill, van buscar pals i més pals per fer una cabana índia, van menjar crispetes, van pujar als arbres, van acaronar el gosset… Durant el dinar del diumenge, un dels nens mentre assaboria unes patates fregides amb ketchup -casolanes, això sí- va deixar anar: “Això que hem fet en aquesta casa sí que són les vacances!”.

És evident. El millor que podem donar com a pares i com a professionals és la nostra serena presència, la nostra capacitat de crear espais de llibertat pels nostres infants.

Ser-hi, quan parlem de felicitat i d’afecte, és sempre quelcom millor que fer.