Skip to content

25.09.2020 | Article de Jorge Jarillo,  subdirector de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, publicat a Social.cat

Parlar de menors migrants no acompanyats en l’actualitat és, en molts casos, parlar d’estigmatització; en els mitjans de comunicació, en les xerrades entre veïnes i xarxes socials, aquest tema es relaciona fàcilment amb robatoris, inseguretat i falta d’adaptació. Fins i tot hem adoptat una terminologia específica per a referir-nos a aquest col·lectiu (MENA) que ens fa més fàcil oblidar que aquestes persones són nenes i nens, que haurien de tenir altres pensaments en aquesta etapa de la seva vida.

Prenent com a referència a UNICEF, i la Convenció de Drets d’infància (el tractat més ratificat en la història i en vigor des de 1990), els infants tenen drets inalienables i d’obligat compliment per a tots els governs del món; es troben dividits en diverses categories: drets econòmics, socials, culturals, civils, polítics….Dret a una vida saludable, a una educació de qualitat, a estar protegides contra tota mena d’abús i violència…

Segons l’informe  ‘Tendencias Globales d’ACNUR de 2018 la meitat de la població refugiada en aquest any es trobava constituïda per persones menors de 18 anys; menors d’edat, sense referents pròxims que els protegeixin dels abusos i explotacions que segurament trobaran en les rutes que han de prendre per a desplaçar-se cap a nous territoris. La immensa majoria d’aquestes migracions (el 78% dels casos, en el cas de les menors que han arribat a Catalunya, segons dades de la Generalitat de Catalunya) són prèviament consensuades amb les famílies, i responen a diversos factors: els conflictes en territori d’origen (són el 50% de persones afectades en territoris de conflictes segons l’ONU), la pobresa, les condicions laborals, i en resum, a la falta d’expectatives que aquestes famílies tenen, i que evidentment fan impossible pensar en aquells drets d’infància, com a inalienables i indiscutibles.

Quina és la resposta internacional per a les persones menors que s’han de desplaçar forçosament? Doncs bé, durant aquest mes, hem rebut notícies poc encoratjadores sobre aquest tema: a Grècia, es crema un camp de refugiats que hauria de ser temporal i del qual parlar-ne sembla etern, on almenys 400 persones menors han de ser rescatades i traslladades; davant aquesta realitat, la UE dona a conèixer tot just el dimecres passat, el Nou Pacte de Migracions i Asil, que lluny de suposar una esperança per a les persones que s’han de desplaçar de manera forçosa, situa a la Unió en una posició encara més lamentable que l’anterior (de quotes de repartiment), endurint la política i donant l’esquena a la solidaritat internacional.

Malgrat totes aquestes dificultats, existeix un nombre considerable de persones que aconsegueixen arribar a un nou territori: el 92% de persones menors no acompanyades que arriben a Catalunya, ho fan pensant en Catalunya com la seva destinació final, es queden. Això ens situa davant l’enorme tasca de pensar juntes en la construcció d’una societat d’acolliment per a les persones menors no acompanyades que arriben a Catalunya; les àrees d’oportunitat són moltes: la necessitat de comptar amb persones adultes referents que comparteixin background amb les nouvingudes, un adequat acompanyament en la transició a la vida adulta, obtenció de residència en arribar a la majoria d’edat (encara que sembli increïble, en el context legislatiu actual, quan els infants arriben a la majoria d’edat, i en diversos casos després d’un procés d’arrelament d’anys, no tenen garantida la residència, ni tan sols el permís de treball).

En definitiva, ens trobem davant l’enorme repte de deixar a un costat els estereotips i l’estigmatització, i assumir que existeixen nens i nenes que es veuen forçades a migrar soles, i començar a pensar en col·lectiu en com acompanyar-les, pensant, proposant i desenvolupant iniciatives i polítiques públiques que ofereixin una cura alternativa al que pel fet de viatjar soles no tenen.

  • Comparteix: