Música, adolescència i masclisme. Tres paraules que semblen inseparables. Però, què en sabem realment? Aproximar-nos a la música que escolten nois i noies adolescents des d’una perspectiva feminista i adulta és un repte, sens dubte. No només perquè requereix analitzar un dels mecanismes a través dels quals es pot perpetuar la desigualtat i la violència masclista; sinó perquè també obliga a posar-se en qüestió a un/a mateixa i a desfer-se de molts prejudicis adultistes.

Desterrar prejudicis requereix acostar-se a la realitat de persones adolescents. Tendim a posar-hi distància i a etiquetar-les amb facilitat, com si es tractés d’un col·lectiu homogeni i mancat de principis i criteri propi.

És indiscutible que gran part de la música que escolten els i les adolescents és masclista. Però el masclisme a la música no se l’ha inventat el reggaeton, sinó que reflecteix que continuem vivint en una societat profundament heteropatriarcal. És a dir, no és res de nou. El masclisme a la música ve de lluny, però evoluciona i s’expressa de formes molt diverses, segons el moment històric, el context cultural i, fins i tot, el gènere musical.

Segurament és més fàcil percebre la cosificació i la hipersexualització de les dones en els videoclips que no pas identificar les absències de les dones. Ens hauríem de preguntar per què desperta més indignació veure una cantant amb roba ajustada que un escenari ple d’homes desplegant la masculinitat heteronormativa. Aquestes absències són el resultat de l’exclusió i de la discriminació sistemàtica de les dones. I això també és violència masclista.

El que és interessant és que aquesta forma d’aproximar-nos a la música té concordances amb la forma com s’aborden els conflictes a l’adolescència. En els centres educatius es percep sovint la preocupació envers la vestimenta de les noies, però no s’expressa tan habitualment una inquietud envers la cosificació i sexualització que demostren els nois envers les seves companyes, amigues o noies amb qui tenen relacions sexo-afectives.

Com relaten ells i elles mateixes, el cert és que les noies adolescents descobreixen i viuen la seva sexualitat confinades entre l’estigma de la “guarra” i de la “monja”; mentre que els nois gaudeixen de la llibertat de no ser qüestionats per la seva sexualitat (sempre que sigui heterosexual).

A més, com hem pogut identificar a partir del projecte Play it For Change, si bé hi ha noies que expressen sentir indignació, frustració i, fins i tot, sentiments de culpa per escoltar música que consideren masclista, els nois tendeixen a desvincular-se del masclisme a la música i a considerar-lo una problemàtica que han d’abordar les noies.

No es només que no se sentin interpel·lats, sinó que possiblement tampoc se’ls està interpel·lant o, almenys, no prou. Quan s’assenyala com a focus del problema el tipus de roba o els comportaments sexualitzats de les noies/dones s’obvia la crítica a les conductes masclistes dels nois/homes i el tipus de masculinitat que perpetuen (basada en el domini, la impulsivitat i l’agressivitat). El que això provoca és la victimització i la culpabilització de les noies/dones i la desresponsabilització dels nois/homes.

Més enllà de preguntar-nos si els nois i noies adolescents d’avui dia són més o menys masclistes, també és necessari qüestionar-nos com ho estem abordant com a societat, des de l’àmbit educatiu, des de l’àmbit familiar, etc. En què fallem a l’hora de prevenir, detectar i abordar els casos de violència masclista a l’adolescència?

El problema, en molts casos, no rau en la manca de voluntat, sinó en el fet que l’enfocament de les intervencions possiblement no es dirigeix a repensar el model de masculinitat i de dominació que els nois adolescents estan interioritzant i reproduint a través de les seves pràctiques quotidianes. La transformació d’aquest model és clau per a la prevenció de les violències masclistes a l’adolescència, així com de la seva erradicació al conjunt de la societat.