Skip to content

Captura de l'article sobre infància d'Enric Canet20.04.2016 | Article ‘Nens dels nostres i dels altres‘, d’Enric Canet, Director de relacions ciutadanes del Casal dels Infants, publicat a El Periódico de Catalunya.

Des de fa quasi cent anys, ha millorat el valor que la societat dóna a la infància. De ser l’estat previ que calia instruir per passar a força de treball, a ser una persona que cal acompanyar i protegir en el seu procés cap a la vida adulta.

Encara ens queda molt perquè la infància ocupi una posició central. De tant en tant, apareixen casos on la falta de coordinació o la negligència de no voler mullar-se han deixat infants desprotegits. I en alguns casos, amb greus seqüeles. Malgrat tot, sabem que qualsevol notícia que afecta la infància genera molt malestar tot i que, després, col·lectivament, ens costa trobar solucions immediates i perdurables. I ens afecta perquè els infants petits, sense distinció, ens els sentim dels nostres. Però arriba un moment en què certs menors deixen de ser dels nostres. Perquè ja són adolescents o perquè certes característiques ens els fan considerar dels altres. Els nens generen gràcia i tendresa… Els joves, no gens. No tenim en compte que un jove fins als 18 anys ha de ser considerat com a menor, no per obstaculitzar el seu creixement, ans al contrari, per donar-li totes les eines legals per facilitar-l’hi.

I és precisament l’adolescència un moment essencial del creixement humà. Amb totes les transformacions que estructuren la persona, és essencial vetllar per la seva protecció. Sabem, però, que aquesta etapa és complexa i sovint, ja que molesten, els apartem amb respostes gens educatives. Intentem no mirar, desplaçar el problema. Ja no els riem les gràcies com als infants, els titllem d’insalvables. Trobem qualsevol argument per considerar-los dels altres.

Finalment, els 18 anys ja són la gran excusa per desplaçar-los a l’ostracisme. I sobretot si han nascut a fora i no tenim l’obligació de la llei. Alguns d’ells han viscut processos llargs, des dels seus orígens. Uns perquè van migrar en condicions molt dures. Altres amb històries socials i familiars complexes amb llargues estades en centres tutelats. Amb la majoria d’edat legal els exigim ser autònoms. Amb els grans obstacles, afegits a la poca maduresa, de les grans dificultats d’accedir a més formació, de trobar habitatge i recursos econòmics. Més greu per als joves no nascuts aquí, per la complicació de la situació administrativa i dificultats afegides per trobar feina o habitatge.

De tant en tant salten les alarmes davant de casos de conflictes. Caldria fer-nos també algunes reflexions: la protecció de la infància ¿és una responsabilitat de tota la societat o ho deixem en mans dels professionals i de l’Administració? Nos­altres com a veïns, persones de la comunitat, a més d’exigir que la infància i la joventut ocupin el centre de tota agenda social i política, ¿com hi col·laborem perquè això sigui possible?

Cal que tots plegats ens preguntem si tots els infants, adolescents i joves, sigui quin sigui el seu origen o el de la seva família, són dels nostres. Si no, a més de regir-nos per un plantejament ètic difícil de pair, estarem facilitant els conflictes i l’exclusió social de manera perdurable.

  • Comparteix: