Ara que s’acosta Nadal i fem balanç de tot, penso en les persones de les quals ningú, o gairebé ningú, es recorda. Penso en les persones empresonades als CIE (centres d’internament per a estrangers), víctimes de les polítiques racistes de l’estat espanyol i la UE (guardonada, dit sigui de passada, amb el Nobel de la pau el 2012). Persones que, sense haver comès cap delicte, sinó una falta administrativa per no estar en situació regular –comparable a tenir el DNI caducat–, són privades de llibertat i queden a l’espera de ser expulsades als seus països d’origen.

Actualment a la Unió Europea hi ha 280 centres d’aquest tipus. Destaca, per lamentable, el projecte danès, pressupostat per a l’any que ve, de confinar els criminals estrangers a l’illa de Lindholm, seguint la tradició d’Austràlia, el pitjor exemple a seguir. A l’estat espanyol els CIEs són 7, un dels quals és a Catalunya, a la Zona Franca.

No se li escapa a ningú que la sola idea de privar una persona de la llibertat de moviments sense que hagi comès cap delicte és una vulneració dels drets humans, com ha denunciat el Síndic de Greuges, el Defensor del Poble i moltes associacions, ONG i col·lectius com ara Tanquem els CIEs o SOS Racisme, entre d’altres. A més, en aquests centres les condicions materials i personals no són les idònies. Als CIE hi trobem personal no format en matèria penitenciària, els centres no disposen dels protocols d’actuació pertinents ni dels mecanismes per a la protecció dels drets humans, hi manquen protocols sanitaris, no s’hi garanteix el dret a la comunicació entre les persones retingudes i les seves famílies (com es garanteix a les presons), i hi falten mecanismes de transparència que trenquin la total opacitat (són reiterades les denegacions de visita a les ONG i a càrrecs públics que puguin fer un seguiment dels casos i de la situació). És a dir, són una presó sense ser-ho. Més ben dit, en una presó les condicions materials de vida de les persones serien millors, cosa que encara és més greu. No cal anar-se’n tan lluny per veure que aquí tenim el nostre propi Guantánamo.

Fa uns dies la vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, deia que Pedro Sánchez aprovaria el II Pla de Drets Humans (el primer el va aprovar Zapatero). Farien bé de començar per tancar els CIE, que són una vulneració flagrant i sistemàtica dels drets humans. O potser podrien començar per explicar per quin motiu van denegar el visat al germà de l’Idrissa, de tal manera que no va poder venir a Barcelona a l’estrena del documental ‘Idrissa. Crònica d’una mort qualsevol’, que Metromuster ha estrenat aquest any sobre el seu germà, mort la nit de Reis al CIE de la Zona Franca l’any 2012. Perquè d’això se’n diu violència racista institucional, i és intolerable que un estat que es diu democràtic i que és membre del Consell de Seguretat de l’ONU actuï així. És per això que tancarem els CIE, per l’Idrissa, la Samba Martine i tantes altres víctimes de les polítiques racistes de l’estat espanyol i l’Europa fortalesa.