“Però no volem ni salvadors, ni tecnòcrates de la realitat: necessitem companys i companyes capaços de compartir els seus temps, sabers, afectes i llenguatges per a articular aquestes formes de vida rica, autònoma i recíproca que volem construir”

Marina Garcés, article ‘Nova economia, nova política’.

Fa un temps que anem cercant noves formes de col·laboració entre les administracions i les entitats socials, fruit d’una realitat que ens planteja nous reptes. Però tenim clar com ha de ser aquesta col·laboració?

Començar a pensar en els moments que ens toca viure és llençar-se a la incertesa, de la que només podrem sortir si ens atrevim a dialogar amb els altres. Per aquest motiu, en el moment d’iniciar aquesta reflexió sobre els canvis que s’estan produint en la generació de polítiques públiques no he pogut evitar començar a pensar en les paraules de Marina Garcés.

En els darrers anys hem vist com apareixia un cert aire fresc a la política, una proposta d’un nou municipalisme, un intent de fer dels municipis el centre de la política. Podem compartir que la proximitat i el foment del paper dels ciutadans són raons per valorar de forma positiva aquest gir, però podem dir que també és positiu per a les entitats socials?

“Aquestes formes de vida rica, autònoma i recíproca que volem construir…”. Davant la incertesa que ens produeix la complexitat de la societat en què vivim, l’administració pública, el tercer sector i la ciutadania hem de construir un nou espai de relacions. Ens trobem en un model social que es caracteritza per l’increment de la desigualtat, naturalitzant la pobresa i la concentració de poder. Però no podem negar que, davant d’aquesta inèrcia autodestructiva del neoliberalisme, existeix en moltes persones la il·lusió i l’esforç per a la construcció de noves formes de vida.

Estem preparats per compartir aquesta construcció, per fer-la plegades? ”No volem ni salvadors, ni tecnòcrates de la realitat…”. Si no ens reconeixem com a ciutadans lliures de pretensions de poder, no assolirem una construcció compartida. Des de l’administració s’ha tendit amb massa facilitat al paper de tecnòcrates de la realitat, movent-se en el pla d’un realisme de possibilitats. Des del tercer social ens hem contagiat d’aquest possibilisme, sense deixar de banda moltes vegades el nostre caràcter de salvadors davant la urgència de la realitat. És clau que revisem rols, no tant per apoderar, sinó sobretot per deixar d’exercir poders. La construcció d’aquestes noves formes de vida són responsabilitat nostra i sembla que així ho estem entenent; noves formes de fer política es comencen a fer realitat.

Noves formes de fer política que es basen en noves formes de relacionar-nos. “Necessitem companys i companyes capaços de compartir els seus temps, sabers, afectes i llenguatges”. La insatisfacció ens ha fet trobar de nou a carrers i places, ens ha fet mirar-nos als ulls per veure que això de la comunitat, allò que és comunitari, és de fet una qüestió personal. Aquesta nova mirada ens fa abordar el disseny de polítiques públiques com la recerca de respostes a necessitats personals i col·lectives. Com a novetat, la coproducció fa necessària l’experimentació de noves formes, l’aplicació dels sabers que hem anat acumulant durant els darrers anys i la formulació de nous reptes conjunts.

En aquest sentit, la jornada sobre Coproducció de polítiques públiques davant els nous reptes de ciutat que coorganitzen l’Ajuntament de Barcelona i ECAS el 29 de novembre és un pas per avançar en la cerca de complicitats per construir i compartir noves solucions. Un espai de treball com aquest esdevé una necessitat, però també una oportunitat per afrontar els desafiaments des d’una actitud col·laborativa i innovadora. Amb aquest esperit hi participarem.