19.12.2017 | Article de Núria Iturbe, membre de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal d’ECAS, publicat a Social.cat
La presó està sent tema d’actualitat durant les últimes setmanes i totes les ràdios, teles i diaris, entrevisten els consellers que han sortit lliures i els pregunten, entre la curiositat i el morbo, com és passar un dia a la presó?Com és el tracte amb els funcionaris? Com és el tracte amb els altres interns? … I es demostra l’evidència que, malgrat a les presons catalanes hi ha al voltant de 8.500 persones, desconeixem del tot què hi passa o com funcionen. Setze hores al dia en una cel·la és habitual? No ho sabem, però, en qualsevol cas, això ho haurà decidit qui sigui que mana allà dins, l’amo de la presó. Però… de qui és la presó?
La presó és nostra.
La presó és la institució a la que atorguem el poder de restaurar. De rehabilitar els que no han sabut conviure sense fer mal. De reparar el dany causat a les víctimes. De garantir l’èxit de les segones oportunitats. Quin gran poder i quina gran responsabilitat. Responsabilitat que, no ho oblidem, és nostra i la deleguem en la institució. És curiós que, tenint una missió de tanta importància, la seva tasca sigui tan desconeguda i la seva imatge estigui tan mitificada. Encara predomina l’estereotip de criminals corpulents, tatuats i vestits de taronja que s’amenacen entre ells amb armes fabricades amb raspalls de dents. Aquesta realitat respon només al que ens explica Hollywood i ens parla de personatges, no de persones.
Per conèixer la presó haurem d’escoltar totes les veus que en formen part, des del polític que hi ha passat 32 dies preventius fins a l’home de 45 anys que hi va entrar sent un noi de 25 i quan surt ningú l’espera a la porta. És vital el testimoni dels consellers empresonats perquè l’escoltem des de l’empatia. Perquè donem credibilitat a tot el que expliquen. Perquè, en definitiva, l’excepcionalitat del seu cas els salva de l’estigma. Hi ha una part de l’experiència que és compartida; l’aïllament, la impotència, la rutina, la pèrdua de la capacitat de decidir, la necessitat de demanar permís per tot. Però els veritables experts del dia a dia de la presó són aquells dels qui mai en sabem el nom, els que quan surtin procuraran evitar explicar que hi han estat per por a la nostra resposta. Els que sí que pateixen l’estigma.
L’estigma penitenciari és el nostre boicot particular a la institució penitenciària. El boicot als seus principis rehabilitadors exercit des dels mateixos que li encomanen la tasca. Pedres a la nostra teulada. És imprescindible qüestionar-lo, assegurar-nos que l’estigma no és el símptoma de l’escepticisme o, encara pitjor, del nostre “determinisme” en pensar que els delinqüents neixen, creixen, es reprodueixen i moren com si d’una espècie paral·lela es tractés. Com si cometre un delicte condicionés de forma perpètua la identitat de la persona i la resposta dels altres no hi tingués res a veure. És imprescindible que comprenem que l’estigma té a veure amb desconeixement, amb por i amb desconfiança, i que això parla més de nosaltres que d’ells.
El pas per presó ha de ser un element de creixement personal, de millora, que s’estengui més enllà dels seus murs i nosaltres hem de deixar d’entendre la presó com un forat negre que ens permet despreocupar-nos durant un temps d’aquells que han trencat les normes de la convivència. Deixar de pensar en ells i nosaltres. Perquè la convivència és responsabilitat de tots i el seu funcionament depèn de totes les parts implicades. Perquè canviar un comportament requereix tenir alternatives i participar d’aquest canvi vol dir generar-les.
Dostoievski va dir: “El grau de civilització d’una societat es mesura pel tracte als seus presos”. Cal que coneguem les nostres presons perquè formen part de la societat que volem construir. Però, sobretot, cal que ens interroguem sobre com aconsegueixen l’èxit en la missió que els atorguem i també quin paper hi juguem en aquest èxit. Perquè quan la gent surt de presó, la responsabilitat torna a ser nostra sense intermediaris, i l’hem d’exercir per fer reals les segones oportunitats.
