30.06.2021 | Article d’opinió de Mariona Puigdellívol, directora d’ECAS, a Social.cat

Fa unes setmanes que s’ha constituït el nou Govern de la Generalitat, les noves conselleries comencen a treballar i els nomenaments se succeeixen. A ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) tenim pressa perquè la maquinària funcioni a ple rendiment i perquè alguns dels acords adquirits en la legislatura anterior es materialitzin. Les nostres entitats acompanyen el cru dia a dia de moltes persones en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social al nostre país i sabem que aquesta legislatura és clau. Una legislatura que ha de ser, per sobre de tot, social. Una legislatura que ha de donar resposta a les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia i alhora ha d’abordar les qüestions estructurals que generen des de fa anys pobresa, desigualtats i situacions d’injustícia social.

En aquest context, la garantia d’uns ingressos mínims per a tota la població, un Estat de Benestar fort i sostenible amb polítiques socials robustes, un mercat laboral capaç d’oferir treball decent al conjunt de la societat i una bona convivència per construir una societat acollidora i cohesionada són les prioritats que creiem que han d’estar a l’agenda del nou Govern de la Generalitat.

Pel que fa a les polítiques de garantia de rendes, Catalunya no ha donat compliment encara a l’article 24.3 de l’Estatut, que estableix que “les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna”. La insuficiència tant en quantia com, sobretot, en cobertura, de la Renda Garantida de Ciutadania no ha permès erradicar la pobresa i la precarietat, que en els últims anys s’han estès i cronificat tal com constatem periòdicament amb els informes d’Indicadors Socials a Catalunya. Amb la pandèmia, les situacions de vulnerabilitat s’han multiplicat i agreujat, de manera que s’ha fet més evident que mai la urgència de poder assegurar uns ingressos mínims a tota la població.

La resposta del Govern espanyol mitjançant la posada en marxa de l’Ingrés Mínim Vital, concebut com a base a complementar amb les rendes autonòmiques, va generar unes expectatives que, lluny de veure’s completes, han desembocat en una gran frustració. A uns criteris molt restrictius en l’accés i a les dificultats en la sol·licitud i tramitació, s’hi suma la manca d’harmonització amb les prestacions ja existents, tant en termes de criteris com de gestió administrativa, de manera que la taxa de cobertura és inferior fins i tot a la de la Renda de Ciutadania Garantida a Catalunya.

Tot això ha fet que l’opció d’una Renda Bàsica Universal com a pilar d’un nou paradigma basat en els drets socials i de ciutadania s’hagi situat en la primera línia de l’agenda política del Nou Govern. ECAS considerem que la Renda Bàsica és l’opció més vàlida i definitiva per eliminar la pobresa i reduir les desigualtats pel seu caràcter universal, fonamentat en la lògica del dret i la justícia social. Per aquest motiu, aplaudim la creació de l’Oficina del Pla Pilot per implementar la Renda Bàsica Universal a Catalunya durant aquesta legislatura. Estarem amatents al seu desenvolupament. Alhora, demanem a la Generalitat que acceleri la millora i el desplegament de la Renda de Ciutadania Garantida i que aquesta arribi a més persones, i al Govern espanyol que millori substancialment el desplegament de l’Ingrés Mínim Vital estatal, aprovant-ne una Llei i reglament específics. Cal també garantir de manera urgent la coherència i la complementarietat de les dues prestacions, així com un sistema únic d’accés i de cobrament.

Cap d’aquestes iniciatives podrà reeixir, si no hi ha un augment de la inversió social i si els recursos no es destinen a enfortir el sistema de protecció social, equiparant-lo i connectant-lo a altres pilars bàsics de l’Estat del Benestar, com són la salut i l’educació.

Catalunya encapçala, juntament amb Espanya, el rànquing de risc de pobresa infantil de la Unió Europea. Per tant, és especialment necessari revertir les situacions de vulnerabilitat d’infants, adolescents, joves i les seves famílies a través de polítiques públiques específiques i recursos. En la mateixa línia calen recursos i mesures urgents en matèria d’habitatge, un factor que en els darrers anys s’ha convertit en un greu generador de pobresa, vulnerabilitat i exclusió social, quan hauria de ser un dret garantit per a tota la població.

Enfortir el pilar social de l’Estat del Benestar, a través d’inversió econòmica i a través de l’impuls de polítiques públiques valentes, s’ha de complementar amb millores concretes en el mercat laboral actual, un mercat laboral excloent i precari, on la temporalitat i la precarietat salarial són la norma i que castiga especialment les persones joves, les dones i la població d’origen migrant. En aquest sentit, cal una reforma laboral estatal, que inclogui un increment del salari mínim. I a Catalunya, cal redefinir les polítiques d’ocupació, perquè facilitin veritablement la incorporació al mercat laboral dels col·lectius que ara n’estan exclosos. Per això, caldrà comptar amb l’expertesa de les entitats d’acció social per assegurar la inserció sociolaboral de les persones en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió, i tenir en compte les causes i les múltiples dimensions de la pobresa.

A més a més, en el context actual, estem veient com el risc de fractura social augmenta com a conseqüència de l’increment de les desigualtats. També estem assistint a l’auge de l’extrema dreta i a l’extensió dels discursos de l’odi i la por. I tot això té un impacte especialment negatiu en les persones en situació d’irregularitat administrativa, que es troben desprotegides i invisibilitzades. Per aquest motiu, és necessari eliminar les restriccions en l’accés a serveis públics i ajudes per motius de situació administrativa, cal desplegar la Llei d’acollida i implementar el Pla Nacional d’Interculturalitat, dotant-lo de recursos i aplicant mesures concretes. També és imprescindible flexibilitzar els criteris d’aplicació de la Llei d’Estrangeria en els àmbits en què la Generalitat té competències (per a l’obtenció del permís de residència i treball per part dels joves tutelats abans dels 18 anys, per exemple).

Des d’una mirada més àmplia, cal que en aquesta legislatura es faci efectiva la Llei de No Discriminació i Igualtat de Tracte i que es promogui de manera decidida i amb recursos econòmics l’acció comunitària i la participació com a eines fonamentals per a la cohesió social. En aquest mateix sentit, cal un canvi de mirada en l’àmbit de l’execució penal i el model penitenciari català, ja que representen una política social clau per a la cohesió i la justícia socials.

En definitiva, els reptes són múltiples, complexes i els camps en què cal actuar, molt diversos. En tots ells, la col·laboració entre l’Administració i les entitats socials ha esdevingut estratègica i determinant en els darrers anys. I en aquesta legislatura també ho ha de ser.

Les taxes de pobresa i risc d’exclusió al voltant del 20% que arrosseguem des de fa anys, i que es disparen fins a més de la meitat en la població migrada sense nacionalitat espanyola, són insostenibles. Cal abordar d’una vegada per totes les múltiples fragilitats i insuficiències del nostre Estat de Benestar amb una mirada global que aposti per un nou contracte social i un enfocament de les polítiques públiques menys pal·liatiu i més transformador. Per tot això, el mandat que tot just ara comença ha de ser clau també pel que fa al reconeixement i enfortiment del rol del tercer sector social i la col·laboració públicosocial per la consolidació d’un model català d’atenció a les persones que garanteixi els drets socials i asseguri, alhora, la qualitat i la sostenibilitat del sistema.

Les entitats catalanes d’acció social estem a punt i estarem al costat del Govern per aconseguir-ho. Esperem que el nou Govern sigui capaç de convertir les paraules en fets.