Històricament, la privació de llibertat ha estat la solució que les societats hem trobat per donar resposta als problemes socials derivats de la delinqüència. L’Estat, a través del Poder Judicial, determina quines persones han de ser encarcerades i la pena es conforma després d’un judici just i amb garanties. Malgrat la legalitat de la privació de llibertat, ens costa molt mirar dins de les presons. Certament són espais tancats, però no volem saber què hi ha a l’interior ni quin impacte tenen en les persones que hi entren. Heu preguntat mai a un alcalde o alcaldessa quin percentatge de la població del seu municipi es troba en un centre penitenciari? Segurament ben pocs ho saben, però si els demaneu altres dades com el nombre de persones aturades, les xifres de reciclatge de residus o quantes beques menjador han estat atorgades al llarg d’un any al seu municipi, les coneixeran a la perfecció. Són temes socials que tenen ressò i n’estan al corrent. La població penitenciària, en canvi, no està a l’agenda de les polítiques públiques, ni municipals ni estatals.

Des de la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) treballem per ajudar a impulsar la potencialitat del sistema d’execució penal català. Partint d’aquest objectiu marc, al llarg dels anys 2017 i 2018 hem analitzat com el pas per presó deixa una empremta en les persones, sovint inesborrable, que dificulta la seva reinserció social. A partir d’aquest treball hem decidit anar un pas més enllà i començar a analitzar quin impacte té per a una família que un dels seus membres entri a un centre penitenciari. En iniciar aquesta tasca, el primer que ens va sorprendre és que no hi ha serveis específics per a l’atenció a les necessitats d’aquestes famílies. Val a dir que als centres penitenciaris catalans sí que trobem programes de competències parentals per a interns, jornades de portes obertes per a familiars i tallers que permeten mantenir el vincle entre pares/mares i fills/filles; un exemple d’aquests tallers és el que es duu a terme a la biblioteca de la presó de Lleida, on mares preses enregistren àudio-contes per abans d’anar a dormir i els envien per whatsapp als seus infants.

A Catalunya l’any 2018 la població penitenciària era de 8.367 persones. Si sumem a aquesta xifra els pares, mares, germans, germanes, fills, filles i parelles de les persones preses, el nombre de persones afectades perquè un familiar és a la presó es multiplica exponencialment. Per això resulta sorprenent l’escassa oferta d’associacionisme que hi ha per atendre persones afectades per tenir un familiar pres. Aina Ibáñez i Albert Pedrosa van analitzar quantes entitats comunitàries treballen específicament amb famílies de persones preses al seu estudi ‘El paper de les famílies en la reinserció de les persones que surten de la presó’ (2018) i només en van detectar sis de voluntariat que fan acompanyament a famílies de persones preses o expresses. Tanmateix, cal tenir en compte també l’esforç de les entitats que atenen presos o expressos per aportar una mirada integral en l’atenció i tenir en compte tota la realitat de la persona, treballant també amb les famílies, encara que això no formi part de l’encàrrec per al qual reben finançament.

Així, tenint en compte la xifra de persones que tenen familiars a presó i els pocs recursos que es destinen a la seva atenció, es pot concloure que es tracta d’un problema real però invisibilitzat. La presó és un món desconegut per a la majoria de la població. El llenguatge jurídic és feixuc i la normativa penitenciària és estricta. Així doncs, el primer que es troben les famílies és que han d’acostar-se a un àmbit que d’entrada és opac i rígid. A això cal afegir l’impacte que suposa l’ingrés a presó a diferents nivells: en el psicològic, per la separació física forçosa; en l’econòmic, perquè com explica el sociòleg Pedro José Cabrera al seu article Exclusión y cárcel “tenir un familiar a presó suposa per a les famílies un increment del 22% de la seva càrrega econòmica, això suposa no sortir de l’espiral de la pobresa, ja que la majoria d’aquestes famílies estan en situació de pobresa”; i, en el social, per la vergonya, l’estigmatització, etc.

Des de la CAPEP, després de debatre entorn del fenomen de la invisibilitat social que pateixen les famílies de les persones preses i la manca de serveis específics que abordin les seves necessitats de manera multidisciplinari, considerem necessari crear un espai pal·liatiu per a les famílies amb algun dels seus membres empresonats que les legitimi, les apoderi i on es combati l’aïllament social que pateixen; un espai on poder resoldre dubtes, compartir experiències i que se sentin acompanyades des de l’inici de la pena.

A escala europea trobem experiències de serveis orientats a atendre les necessitats de les famílies de persones empresonades, com Families Outside, organització escocesa que dona suport a les famílies de persones empresonades en temes com l’habitatge i el suport econòmic o emocional; Bambini senza barres, entitat italiana que des de fa catorze anys ofereix ajut psicopedagògic a pares, mares, fills i filles de persones preses; o Children of Prisioners Europe, entitat europea que des de l’any 2000 treballa per garantir els drets dels infants que tenen els pares o mares a la presó. En una línia similar, a Catalunya trobem l’associació Niños sin Barreras, que treballa fent acompanyaments a famílies de presos, especialment dels seus fills i filles.

Amb la voluntat de plantar una llavor en aquest espai pal·liatiu per a famílies de persones empresonades, el pròxim 2 d’abril hem organitzat la jornada ‘El doble valor de les famílies. Experiències en l’àmbit de l’execució penal’ a l’antiga presó Model de Barcelona. Intentarem visibilitzar una realitat de la qual tenim poca informació per donar impuls a les famílies de persones empresonades, per tal que les vides dels qui són dins no trasbalsin les vides dels que són fora.