Quan parlem d’una dona a presó, parlem de la cara més crua de la feminització de la pobresa. La dona a presó mai ha estat una prioritat dins del sistema penitenciari, en part perquè la taxa de dones recluses és molt inferior a la d’homes reclusos. Segons les últimes dades publicades pel Departament de Justícia, durant 2017 es van produir 8.367 ingressos penitenciaris, dels quals 7.794 van ser homes i només 573 van ser dones. Avui en dia encara ens trobem amb una institució penitenciària dissenyada i pensada només per a homes, que invisibilitza la població femenina i és incapaç de donar una resposta efectiva a la seva realitat. De fet, a tot l’estat espanyol només hi ha quatre presons per a dones, la resta són mòduls femenins dins de presons masculines.

Més del 33% de les dones preses tenen estudis primaris (incomplets i complets) i el 30% tenen estudis secundaris (incomplets i complets), segons el llibre ‘En prisión, realidades e intervención socioeducativa y drogodependencias en mujeres’ de Fanny T. Añaños-Bedriñana. S’evidencien, així, carències importants d’escolarització i d’alfabetització que determinen la baixa qualificació professional, l’escassa trajectòria laboral i l’alt índex d’atur femení. De fet, la majoria de delictes comesos per dones són contra la salut pública o contra la propietat, amb la finalitat de cobrir necessites bàsiques que de manera legal no tenen possibilitat de satisfer.

D’altra banda, dins de les presons catalanes hi ha un alt percentatge de dones estrangeres que entren al nostre territori cometent un delicte de tràfic de drogues. Aquestes, un cop han acomplert la seva condemna, es veuen atrapades en un espiral d’anys de presó causat per un marc normatiu d’estrangeria que difícilment facilitarà la seva regularització administrativa. Les possibilitats que tenen de subsistir legalment dins del nostre territori són pràcticament nul·les.

Pel que fa a la taxa de maternitat, entre les dones recluses és major que en la resta de la població. Mentre la mitja de fills/es s’eleva a més de 2, la de la resta del país no supera l’1,4 (article ‘España es el país de Europa con mayor tasa de mujeres en prisión’). El 85% de les dones recluses són mares i, en gran part, mares soles. Elles són les responsables de la unitat familiar i del seu manteniment a tots els nivells, de manera que l’efecte de l’ingrés de la dona a presó és devastador per a tota la família.

A aquesta realitat hi hem d’afegir el sentiment de culpabilitat que té la dona fruit de la socialització patriarcal. La dona és doblement sancionada: a nivell penal, per la seva transgressió delictiva, i a nivell simbòlic, per defugir el rol socialment establert.

Una altra dada important a destacar és l’alt percentatge de dones víctimes de violència masclista, a Catalunya d’un 88,4% (estudi ‘Dones i presó: descobrint els programes de reinserció des d’una mirada feminista, 2015’). Les seqüeles de la violència patida i el seu tractament han de ser eixos prioritaris d’intervenció a qualsevol centre penitenciari destinat a dones. I s’ha d’anar molt més enllà per empoderar-les, promovent les seves capacitats i facilitant eines perquè es puguin replantejar el seu futur amb confiança.

Amb totes aquestes evidències, cal fer un debat rigorós a tots els nivells i exigir un pla d’actuació efectiu, transformador i amb perspectiva de gènere. Les dones recluses estan afectades per greus situacions de desigualtat estructural prèvies a l’internament. És en aquesta realitat on cal unificar el discurs i les forces perquè demostra que els recursos desplegats a l’exterior no són prou efectius com per impedir l’ingrés a presó.

Hem de defugir les actuacions paternalistes i assistencialistes que cobreixen inicialment les necessitats més bàsiques de les dones privades de llibertat, però no ajuden a transformar la seva realitat ni les capaciten per a la sortida. Reivindiquem que les dones preses puguin accedir a un treball dins de la presó, que estigui dotat d’un sou digne que permeti veritables possibilitats de reinserció prèvies a la sortida i no les mantingui en la precarietat.

La presó no ha de ser una institució punitiva. Ha d’oferir un marc d’actuació global que doti de formació contínua i homologada a les internes (alfabetització, orientació i capacitació professional, desenvolupament competencial, enfortiment personal, millora de la salut, etc.). S’ha de nodrir de les entitats i dels recursos de l’exterior per incidir des del primer moment en la reinserció i treballar la sortida conjuntament.

La UE va alertar al 2017 que l’Estat Espanyol és un dels països de la UE amb condemnes més llargues. Com que encara ens queda molt camí per aconseguir una transformació d’arrel i evolucionar cap uns estaments socials, jurídics, econòmics i polítics no sancionadors, lluitem perquè el pas per la presó serveixi per empoderar a cada dona, per enfortir-la i dotar-la de recursos que ofereixin una veritable oportunitat per acabar amb l’estigma i l’exclusió.