03.04.2020 | Article d’opinió de Carme Porta, cap de comunicació de la Fundació Surt, i Sergi Raventós, treballador social i tècnic d’inserció laboral a la Fundació els Tres Turons, a Social.cat
Tots dos treballem en diferents entitats del tercer sector i en el nostre dia a dia veiem i convivim amb persones en situacions de vulnerabilitat social important. Entitats que atenen a poblacions diferents però que presenten moltes similituds pel que fa a l’atenció de la precarietat i la inseguretat econòmica, entre d’altres.
Moltes de les persones que atenem són perceptores d’ajuts i subsidis estigmatitzants i per percebre’ls han de demostrar que tenen una gran necessitat. Palpem diàriament els seus problemes quotidians i compartim les seves angoixes. Angoixes molts cops derivades de la inseguretat i inestabilitat en l’ocupació o en l’habitatge, això genera, com diu l’investigador Guy Standing,”una constant sensació de vida transitòria”.
A partir d’aquesta experiència professional creiem que cal avançar en una protecció social de caràcter universal com d’altres sistemes públics que ja tenim tot i malmesos per les retallades.
Des de fa anys que per moltes d’aquestes raons apuntades, coincidim en reclamar una Renda Bàsica Incondicional (a partir d’ara RB) per a tota la ciutadania. Una renda independent de la realització d’un treball remunerat i que doni una base econòmica per sortir de situacions de la pobresa, precarietat i atur. Perquè viure en la inseguretat laboral, en la manca d’ingressos, d’ocupacions precàries o d’ajuts que estan per sota del llindar de la pobresa és malviure i resta salut i anys de vida.
Una RB que és una mesura de redistribució de la riquesa, però també fa front als diferents problemes socials, i dotaria de capacitat de negociació a la classe treballadora, donaria independència econòmica per sortir de situacions de dominació, desigualtat i violències que sovint suporten moltes dones.
Els ajuts socials condicionats requereixen un gran esforç administratiu en la seva gestió i, alhora, s’han evidenciat com a incapaços de superar les desigualtats socials. Fa uns mesos Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) va portar a terme una jornada de debat sobre la proposta de la RB. La que va ser presidenta, Sònia Fuertes, es va expressar així de contundentment: “Si el que genera les desigualtats i l’exclusió és el model socioeconòmic, s’han de canviar per complet les polítiques socials i disposar d’una renda ha de ser condició sine qua non. Prou d’ajuts parcials i fragmentaris que no permeten fer eleccions en la vida personal ni promocionar socialment, i prou també de la vigilància i el control a les persones pel fet de ser pobres”. No podem estar més d’acord! Cal ordenar el panorama dels ajuts, cal fer un canvi de paradigma en les polítiques socials i cal deixar d’assenyalar les persones vulnerables pel fet de rebre ajuts del tot insuficients i que els fan dependents de l’administració a la vegada que els tanquen les portes de sortida amb els condicionants que s’hi estableixen.
En aquest context ens ha arribat la pandèmia, i es parla de xifres macro econòmiques i de beneficis més que no de cures i de vida. S’aplaudeix els i les professionals de la sanitat retallada per les diferents administracions, però se segueix invertint més en defensa que en sanitat, una bona mostra són els EPI que porta el personal sanitari comparat amb l’exèrcit. Els serveis essencials, aquells que permeten la vida són sostinguts a partir del precariat i els baixos salaris. En un percentatge altíssim són treballs fets per dones que, a més, suporten una bretxa salarial d’un 24% de mitjana i tenen moltíssimes dificultats per tenir cura dels seus familiars, un treball del tot invisible, sense reconeixement econòmic ni social i que recau sobre les dones naturalitzant la divisió sexual del treball.
La RB és una sortida, no l’única però sí la que posa sobre la taula un canvi en la base de les polítiques socials. Una renda sense condicionants per donar llibertat i dignitat a la vida. Una renda per a tothom que porti a una redistribució de la riquesa i un replantejament de la política fiscal actual. Una renda que no és un ajut social, ni un subsidi que fa depenent a les persones vulnerables de les administracions, és un dret que dota de protecció social i no estigmatitza. Un dret humà.
