12.10.2012 | Article d’opinió de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, a El Periódico de Catalunya en relació a les restriccions en l’accés a la Renda Mínima d’Inserció
El contrasentit d’una exclusió
Des que el Govern de la Generalitat va aprovar l’últim decret de reforma de la renda mínima d’inserció (RMI), l’agost del 2011, el programa ens ha portat a una greu situació de col·lapse, endarreriments i desatenció a persones vulnerables. Les noves condicions d’accés les han expulsat del programa i la vinculació d’aquest programa a una partida pressupostària tancada –que, segons sembla, s’ha esgotat– comporta de facto la pèrdua del dret subjectiu de qualsevol persona a disposar d’uns ingressos mínims per subsistir.
El fet que no s’hagi previst cap altre recurs o programa per als exclosos ens està portant a situacions extremes de desemparament i pobresa, alarmants en una societat que diu que preserva l’Estat del benestar. La RMI és l’última baula del sistema de protecció social, i reduir les possibilitats d’accedir-hi només és acceptable si existeixen alternatives que permetin assegurar alguna mena de prestació per viure dignament.
El Govern ha decidit centralitzar el programa al Departament d’Empresa i Ocupació amb el propòsit de millorar la gestió, unificar els expedients i clarificar els col·lectius beneficiaris. Encara que no és el que passa en l’actualitat, sembla que en un futur es pretén destinar l’ajuda de manera exclusiva als perfils amb més possibilitats d’inserció laboral. Una decisió que, automàticament, planteja un problema en relació amb els col·lectius amb més dificultats competencials i formatives, que quedaran exclosos de l’ajuda. El mercat laboral no els integrarà perquè requereixen processos de suport i seguiment llargs i difícils que, en general, assumeixen les entitats socials.
En la pròxima legislatura els partits polítics hauran de complir el seu compromís amb el sector social de reformar la llei de la RMI, i ens agradaria que, juntament amb la nova proposta, no s’oblidessin de donar resposta a totes les persones que no tenen ingressos. Una bona opció seria complir l’article 24.3 de l’Estatut de Catalunya, que diu que tota persona o família que es trobi en situació de pobresa té dret a accedir a una renda que asseguri els mínims necessaris per a una vida digna. A la pràctica, la renda mínima d’inserció no es pot deslligar de la promulgació d’una nova llei de renda garantida de ciutadania.
La falta de liquiditat i els problemes de tresoreria no poden convertir-se en argument per justificar la reducció dels drets socials. Les administracions han d’afrontar la inversió necessària per combatre i prevenir la pobresa, i això passa per incrementar els ingressos amb una fiscalitat més justa i redistributiva. Al marge del difícil moment que estem vivint, no podem acceptar l’increment de les desigualtats, ni una pobresa cada dia més severa i generalitzada. Per solidaritat i per evitar mals pitjors en un futur, hem d’invertir avui en polítiques socials; si no ho fem, el cost econòmic i social serà molt superior en els pròxims anys.
Reportatge complet a El Periódico de Catalunya: Desposseïts als llimbs
