20.07.2016 | Article de Joan Uribe, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) i de la Vocalia de Pobresa d’ECAS, publicat a La Directa.

No hi ha canvis, ni s’esperen: la de l’accés a l’habitatge, és encara la història d’una lluita que seguirem arrossegant per molt temps.

I això tot i que allò que entenem com a llar –l’espai en el qual habitem i en què desenvolupem la nostra privacitat i intimitat-, ve a ser, com proposen diversos autors, una invenció de la burgesia, en gran part de l’Europa del segle XIX, com a resposta als suposats riscos de “l’exterior”, dels carrers i places com espais públics inhòspits, plens de perills no només físics, sinó també morals, i davant dels quals només cabia el refugi a un llar blindat a l’accés de les normes exteriors, dels usos comuns, dels excessos. Una salvaguarda en relació a un espai compartit, de vegades i en segons quins llocs, amb el que aquesta burgesia entenia com “xusma”.

Aquesta idea, incorporada per alguns pensadors de la França del segle XIX, que no per benintencionats eren menys temorosos davant del risc de presa de les ciutats per part de la classe treballadora, va donar pas, segons el filòsof francès Lefebvre, al naixement de l’hàbitat.

És aquesta una paraula que s’utilitza avui com a moneda de canvi per a tot (habitatge, llar, casa, barri, zona i entorn en què viure), però que va néixer amb una vocació molt concreta: la de proposar a la classe treballadora que vengués la seva ànima al diable del mercat i de la propietat privada. Com? Molt senzill. Els grans terratinents, els posseïdors del capital, oferirien als seus treballadors la possibilitat de tenir els seus propis habitatges. Les comprarien a un mòdic preu deixant, així, de dependre del seu propi ocupador, reduint part de la seva servitud i obrint pas a la possibilitat d’una relativa llibertat futura. A canvi, les masses obreres serien desplaçades a les perifèries on se’ls construirien hàbitats, és a dir, urbanitzacions senceres, pensades i dissenyades per possibilitar l’aixopluc i una certa individualitat, però alienes a la dotació d’espais i contextos de socialització. Va ser el naixement del suburbi, barri treballador, perifèria, conjunt residencial, polígon residencial, ciutat satèl·lit, barri perifèric, barraquisme vertical, pavelló o ciutat dormitori: aquest entorn d’edificacions en els quals “només es va a dormir”, en els que “els veïns no es coneixen”, ni ho necessiten, doncs, d’altra banda, allà “no es fa vida”.

D’aquesta manera, es va aconseguir neutralitzar en certa mesura “la nerviositat” de la vida moderna a les ciutats de la qual ens parlava Simmel, fet que s’explica com la constant creació i recreació del fet social, conformant a través de cada interacció i per la suma de les mateixes. Un dinamisme que, en un sentit simmelià, fa del que és urbà una cosa que no té a veure amb l’ordre polític. Per contra, les masses obreres havien de centrar-se cada dia més en la producció a canvi del preu de l’habitatge, en sobreviure en un hàbitat hostil a la generació de teixit social, enrocant-se més i més en les lògiques del valor de canvi, desconnectant-se del valor d’ús de la ciutat.

Aquí es va forjar l’inici de l’actual relació especulativa entre el sòl i l’habitatge. Des de llavors, i de manera generalitzada, no ha deixat de allargar-se el camí per al reconeixement de l’habitatge com un dret i no com un segment de mercat.

No deixa de tenir certa ironia que l’agència de Nacions Unides relativa a l’habitatge es digui Hàbitat, prenent com a referència el concepte que basa la seva raó de ser en la ruptura d’allò urbanitzat com a context de socialització, però reformulat, al segle XXI, sota un concepte de ciutat basada gairebé exclusivament en horitzons de sostenibilitat econòmica, connectivitat i eficiència. Així, aquest hàbitat oblida les persones i les seves necessitats, problemes i desitjos de ser i viure en comunitat, de forma lliure i conforme als seus drets, com la clau central del que hauria de regir la construcció orgànica de la ciutat.

Un repàs per alguns elements actuals vinculats a l’habitatge i al dret al seu accés i manteniment, dibuixen la cruesa en la qual encara es manifesta aquesta lluita: no deixa d’augmentar el nombre de persones a les que etiquetem d’excloses residencials. A moltes d’elles, des d’aquesta privació al seu dret a tenir on habitar, les acabarem situant sota una de les pitjors etiquetes existents: la d’excloses socials, des de la qual els efectes de l’estigma faran mossa, denigrant les seves opcions personals a seguir aspirant a tenir dret a l’habitatge i, per tant, a la ciutat.

Mentre això passa, el capital seguirà mercadejant especulativament amb els drets de les persones, sovint en forma d’operacions de gentrificació o de, per exemple, conversió del ja escàs mercat d’habitatge social de lloguer en un mercat lliure, una cosa que està deixant al carrer a milers de persones amb necessitat de suport del sistema de protecció social i que s’evidencia, de forma ostensible, en diversos països europeus.

Tot i això, sorpreneu-vos! (…o no), tal com és possible intuir a partir de l’anàlisi d’alguns estudis recents, comptem, a nivell estatal, amb un marc legal sobre l’habitatge que de forma evident s’articula al voltant de la seva concepció com a objecte d’especulació i mercaderia, i s’oposa amb duresa, de l’altra, a algunes lleis que des de diferents àmbits autonòmics han posat el focus en el dret i no en el capital.

Tot això evidencia fins a quin punt l’habitatge és una qüestió de mercat i no de dret. I en quina mesura l’enfocament neoliberal anteposa el valor de canvi al dret a habitar, a tenir on viure de manera digna, segura i lliure, premissa indispensable per formar part d’una societat que no és, ni té perquè voler ser, més ordenada ni planificable del que els seus membres desitgin en cada moment, en funció de les seves necessitats i dels seus desitjos.