Skip to content

06.07.2020 | Article d’opinió de Raúl Martínez, vocal de Migracions d’ECAS, a El Periódico de Catalunya

Davant la pandèmia, els governs han justificat els retards en la seva intervenció i la manca de preparació dels sistemes sanitaris adduint que es tractava d’una situació nova i insesperada. I els ciutadans han acceptat l’argument. Ara bé, com reaccionaríem si, durant vint anys, cada primavera esclatés un brot de coronavirus sense que s’haguessin pres les mesures pertinents? Òbviament, acusaríem les administracions de manca de previsió i voluntat política, de negligència i, fins i tot, d’atemptar contra la vida de les persones.

Això és exactament el que passa a Lleida amb els temporers que, cada primavera des de fa més de vint anys, arriben per recollir la fruita. Enguany el coronavirus ha tensat les cordes i ha posat en evidència un problema recurrent.

A tota Espanya hi ha més de 15.000 persones que viuen en assentaments xabolistes, en condiciones infrahumanes, la majoria en entorns rurals propers a les explotacions agràries on troben feina. És una situació estructural que afecta especialment a immigrants, com en el cas de Lleida. N’hi ha en situació d’irregularitat administrativa, però d’altres disposen de permís de treball i de diners per pagar el seu allotjament; tot i així, ningú els lloga una habitació o els preus són abusius.

Com és que es repeteix tant un problema que atempta contra els drets humans més elementals de milers de persones? Com és que, si el conveni agropecuari de Catalunya obliga els empresaris a facilitar un allotjament quan el domicili del treballador és a més de 75 quilòmetres, ningú no posa els mitjans necessaris per complir la llei?

Totes les institucions es treuen les puces del damunt: les ETT que contracten els temporers, les empreses agropecuàries, els ajuntaments, la Diputació, la Generalitat i l’Estat. Ningú sembla tenir cap responsabilitat quan, en realitat, tots en tenen. Hem d’esperar a que un futbolista d’origen senegalès pagui de la seva butxaca l’allotjament que aquells que més s’aprofiten d’una mà d’obra a preu de ganga són incapaços d’oferir.

L’extrema dreta s’omple la boca reclamant l’expulsió dels immigrants acusant-les de treure la feina als d’aquí, però el cert és que “els d’aquí” no hi van, a les explotacions agràries a treballar fins a deu hores diàries pel salari mínim.

Les entitats socials juguem un paper essencial en el reconeixement i la solució al problema i hem d’exigir un pla efectiu per resoldre’l. Hem d’exigir un procés de regularització ja, perquè la situació irregular facilita i afavoreix l’explotació i l’abandonament. Hem d’exigir un canvi en la llei d’estrangeria que obri vies efectives per accedir i romandre legalment al país. Hem d’exigir polítiques públiques d’habitatge que acabin amb la xacra del xabolisme, l’infrahabitatge i el sensellarisme. Hem d’exigir, en definitiva, les mesures necessàries perquè totes les persones, independentment del seu origen i condició, tinguin una vida digna. Si no, malauradament, la primavera del 2021 tornarem a trobar-nos en la mateixa a casella de sortida.

 

  • Comparteix: