26.04.2016 | ‘Un país de lladres’, article de Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, publicat a El Periódico de Catalunya.

Tots donen la culpa a la crisi, però gran part d’aquesta està en la falta de comportaments ètics

Recordo que d’estudiant vaig llegir un llibre quees titulava una cosa així com Prostitutas, maleantes y pobres en el siglo XIX i com va ser motiu de burla per a la meva família veure la mena de lectures que m’interessaven. Mentre que el títol semblava més una novel·la que un assaig històric, a mi el llibre m’ajudava a conèixer aquells grups de població al marge de la societat i els perquès d’això. Ho he recordat aquests dies, després de molts anys, pensant que estem en un país en què no només hi ha pobres, malfactors i prostitutes, sinó on hi ha una immensa majoria de la població que són uns lladres.

S’ha generalitzat una societat corrupta que se situa al marge de la llei o en situacions alegals per aconseguir els màxims beneficis propis, evadint tota responsabilitat amb la resta de la societat, inventant tota mena d’estratagemes per no pagar o per pagar menys impostos. Fa anys que els casos de corrupció són un tema quotidià als mitjans de comunicació: pel cobrament de comissions, per factures falses de treballs no realitzats, per la creació d’empreses pantalla que permeten desviar els ingressos propis, per paradisos fiscals per evadir impostos… Els papers de Panamà i la gran llista de famosos i persones teòricament il·lustres que inclouen s’han convertit en la guinda del gran pastís de la corrupció.

Aquesta gran amalgama de tipologies i exemples de frau, evasió o elusió fiscal ens mostra, en primer lloc, una falta d’ètica i de solidaritat, i en segon lloc la falsedat de les persones que han practicat aquesta mena d’accions. Moltes d’aquestes persones han apel·lat diferents vegades a la responsabilitat ciutadana o a la política per al compliment d’aquesta obligació. Aquesta setmana he sentit un discurs de fa anys de José María Aznar parlant de la solidaritat que tots hem de practicar, de la injustícia i de la falta de compromís d’aquelles persones que defrauden, impedint així la construcció d’un Estat del benestar fort. I ara resulta que Aznar va utilitzar una empresa per no pagar els impostos dels ingressos de les seves conferències. Fa uns dies vam sentir que Mario Conde està retornant els milions de diner negre que tenia a Suïssa, anteriorment el centre d’atenció era Luis Bárcenas, i fa encara més temps només es comentava el cas del Palau. Davant d’aquesta dinàmica inacabada de casos, semblaria que no hi ha justícia per a ells, que la majoria es passegen pels nostres carrers.

Es calcula que el 33% de la riquesa mundial està en paradisos fiscals. A nivell europeu, els estats tampoc han sigut capaços de resoldre aquest  problema i no han volgut unificar la fiscalitat dels països membres. Per tant, tampoc hi ha un control global dels moviments econòmics entre aquests països, de manera que ens trobem amb espais molt diferenciats d’una certa laxitud en el control fiscal, com poden ser Luxemburg o Londres. Constatem que els estats del nostre entorn no han tingut cap interès a acabar amb aquest lladronici generalitzat, crec que en part perquè ells mateixos, a través dels seus partits, se n’han beneficiat.

Des del sector social fa temps que demanem que no es desmunti l’Estat del benestar, que reconeix el dret de la ciutadana de disposar d’uns mínims ingressos per a una vida digna. Però el panorama que avui tenim davant dels nostres ulls ens indica clarament que si continuen aquestes pràctiques fraudulentes i no es modifica l’estructura de les retencions de les rendes, serà molt difícil aconseguir una societat on la dignitat de la persona sigui una realitat per a tothom. Mentre tinguem un sistema com l’actual –les rendes del treball signifiquen el 86% de les rendes declarades; l’any passat, en plena crisi, el Govern espanyol va aplicar rebaixes a l’IRPF o a l’IVA per interessos electoralistes; el Govern català redueix els impostos de donacions i successions…,– no podrem parlar d’una societat justa on hi hagi una proporcionalitat i es lluiti contra el frau.

Així doncs, la suma del frau i la falta de responsabilitat fiscal, juntament amb unes polítiques que tampoc busquen l’equitat, tot això ens condueix a situacions molt preocupants. Ara tots en donen la culpa a la crisi, però per desgràcia una gran part de la culpa està en la falta de comportaments ètics, de normes legals que controlin i impedeixin accions que sembla que estan permeses o que queden immunes davant la legalitat establerta. És hora d’elevar la nostra veu per dir «ja n’hi ha prou» als lladres, als corruptes i als governs incapaços d’establir un sistema fiscal just en què cada un pagui el que li correspongui. On els que més tenen paguin més per tal d’aconseguir que respectin el bé comú.