Skip to content

21.12.2020 | Article de Raúl Martínez, vocal de Migracions d’ECAS i sotsdirector de la Fundació Cepaim, publicat a El Periódico

L’incendi en una nau industrial de Badalona no és una història nova. Malauradament, es repeteix en el temps i l’espai. Fa deu anys que es coneix l’existència d’aquest assentament, al qual van anar a parar algunes persones desallotjades el 2013 del macroassentament del carrer Puigcerdà, al Poblenou de Barcelona. Tan sols una setmana abans s’havia produït un altre incendi al carrer Maresme en un petit assentament que no va deixar víctimes mortals i no va tenir ressò mediàtic.

Al juliol es van produir fins a cinc incendis en assentaments xabolistes de Huelva que van deixar sense sostre ni pertinences centenars de persones, la majoria immigrants en situació irregular. Al novembre  n’hi va haver d’altres a la mateixa província de Huelva, a Níjar i a Almeria, on van quedar arrasades les barraques i els estris d’unes 250 persones que treballaven  als hivernacles de l’anomenada ‘horta d’Europa’.

El destí d’aquestes persones abans de construir assentaments és el carrer, i només la seva capacitat d’autoorganització, tolerància, acceptació, respecte i convivència fa que aquests albergs i espais improvisats es converteixin en petites comunitats. Tard o d’hora, però, se’ls acaba expulsant –ja sigui per una ordre judicial o per un incendi—, i la roda torna a començar. El seu destí torna a ser el carrer.

Per acabar amb la infàmia humana de condemnar a malviure milers de persones és necessària, urgent i exigible l’acció coordinada de les administracions públiques amb les organitzacions socials i altres actors de caràcter privat. El primer obstacle és la Llei d’estrangeria, que a la majoria d’elles els impedeix gaudir de cap dret. Administrativament no existeixen. Si no fos per la tasca de les organitzacions socials, veïnals, parròquies, etc., que les atenem i les vinculem amb la resta de la societat, aquestes persones viurien en un abandonament institucional del qual només sortirien a causa d’algun conflicte o accident.

El problema és tan complex que ningú posa fil a l’agulla. Cap actor pot solucionar-ho sol, però cadascun d’ells té un paper important  a complir. Una aplicació diferent de la Llei d’estrangeria permetria flexibilitzar els requisits per accedir al permís de residència i treball, amb els quals una persona ‘estrangera’ es converteix en ‘ciutadana existent’ en lloc d’ombra legal. Això és competència del Govern espanyol, com també coordinar l’acció i els aprenentatges de les intervencions en diferents tipus d’assentaments informals, i aportar recursos en funció de les necessitats de cada comunitat.

La Generalitat ha de canalitzar recursos sanitaris, formatius, laborals i, fonamentalment, habitacionals. S’ha de posar el focus en com resoldre el dèficit d’habitatge i ser imaginatius; també en el següent pas, el laboral. A Barcelona hi ha experiències d’inserció social i laboral de persones que vivien en assentaments. Els ajuntaments tenen competències i molt a aportar: des de facilitar l’empadronament fins a oferir terreny o espais per construir espais habitacionals dignes.

Les organitzacions socials coneixem la realitat, la penetrem, ajudem a crear xarxes i gestionem programes de formació i cerca d’ocupació, habitatge, convivència i treball amb la comunitat. Tot això permet trencar barreres i posar les condicions mínimes perquè aquestes persones tinguin oportunitats de prosperar i aportar a la societat i a les seves famílies el que necessiten.

La complexitat del problema obliga a una acció concertada en la qual cap nivell de l’administració pot quedar al marge. És urgent, necessari i exigible que s’asseguin a una taula i arribin a acords que respectin els drets humans i reconeguin aquestes persones com a ciutadanes i subjectes de dret. Calen mecanismes coordinats per erradicar problemàtiques socials generades per la llei i mantingudes per la manca de voluntat política que acaben provocant tragèdies. Les organitzacions socials volem ser part activa de la solució i participar en el disseny de l’estratègia aportant el nostre coneixement i capacitat d’intervenció. Necessitem mecanismes eficaços de cogovernança liderats per les administracions, des de la local i l’autonòmica fins a l’estatal i l’europea. Aquest és el camí. La vida de moltes persones està en joc.

  • Comparteix: