‘Dret a l’habitatge: vulneració sistemàtica i manca de voluntat’, article de Ferran Busquets a Social.cat

Inici / OPINEM des de l'àmbit social / ‘Dret a l’habitatge: vulneració sistemàtica i manca de voluntat’, article de Ferran Busquets a Social.cat

02.02.2018 | Article d’opinió de Ferran Busquets, membre de la Junta Directiva i de la Vocalia de Pobresa d’ECAS i director d’Arrels Fundació, a Social.cat.

La dificultat de l’accés a l’habitatge ha començat per Barcelona i poc a poc anirà arribant als municipis que envolten la ciutat. Que l’habitatge no sigui assequible expulsa a moltes persones de la seva ciutat i dificulta a moltes d’altres sortir de situacions de pobresa. Aquesta disminució constant de la garantia de tenir un habitatge –i de tenir-lo de manera estable— és una vulneració de drets inacceptable que aboca molta gent a la inseguretat i al patiment.

Viure a Barcelona té un cost mínim de 437 euros mensuals sense comptar l’habitatge, i el preu de lloguer ja ha superant els 900 euros de mitjana. En el cas que algú tingui la intenció de comprar un pis necessitarà disposar del 20% del preu, una quantitat que molt poca gent té l’opció d’estalviar. Tot això fa que els pisos més econòmics siguin els més buscats i la pressió està arribant als barris amb rendes més baixes. Paral·lelament, les obres de millora d’alguns barris –que segur que són molt positives per als residents— faran pujar inevitablement els preus de lloguer en aquestes zones.

La llei d’arrendaments urbans facilita als propietaris que els lloguers no durin més de tres anys. I aquesta és una de les claus que fa que s’acceleri el problema: com més curts són els contractes més difícil és reaccionar. I mentre que és difícil que en tres anys disminueixin els preus dels lloguers, a l’hora de renovar, als llogaters pràcticament només els queda dipositar l’esperança en la bona voluntat dels propietaris. En la situació actual, que molts veïns i veïnes hauran de marxar és pràcticament un fet.

Malauradament, la vulneració de drets està guanyant la jugada. Cal fer autocrítica i adonar-nos que hem tornat a reaccionar tard, massa tard. Barcelona es convertirà en una ciutat de turistes, propietaris i inversors. El ciutadà que viu en pisos de lloguer haurà de marxar sense poder fer res i les persones que viuen al carrer i que necessiten un habitatge per sortir-se’n ho tindran encara més difícil del que ja ho tenen cada dia.

Encara que les administracions haurien de jugar un paper important en l’accés a l’habitatge, a la pràctica no sembla que sigui així. Cadascuna de les administracions responsabilitza les altres del problema, i així anem fent. La visió política actual és a curt termini –tan curt com una legislatura— i hi ha una greu incapacitat per arribar a un consens polític que permeti resoldre la situació a llarg termini. Estem parlant de problemes que només es poden resoldre pensant a deu o més anys vista i de cap manera es poden resoldre al darrer moment o en la immediatesa.

Aquesta incapacitat o lentitud de les administracions està deixant que la vulneració del dret a l’habitatge ens passi per sobre com un tren de mercaderies que no té fre. Fa anys, l’exalcalde d’un municipi em va dir que a l’època medieval els governants tenien la tàctica d’allargar al màxim la resolució dels problemes del poble. Així la persona que reclamava moria abans que s’hagués fet cap pas important per resoldre els seus problemes. M’ho deia per argumentar una de les raons que expliquen com hem arribat a unes administracions tan lentes i poc àgils.

No cal menystenir la quantitat d’esforços que s’estan fent per no arribar a una situació tan dramàtica, però no hi ha cap indici que el problema quedi resolt abans que sigui massa tard. Pot ser caldria començar a explicar que hem fet tard i no crear falses expectatives.

Durant l’època de crisi les entitats hem assenyalat repetidament que no es van fer els deures mentre hi havia bonança econòmica. Ara, mentre les lloguers pugen a ritme imparable, posem el crit al cel amb el problema de l’habitatge. Hem de reconèixer que continuem reaccionant massa tard i que aquest és el problema de fons. Un nou exemple: ara mateix estem veient a venir el problema que ens caurà a sobre amb la manca de pensions per a la propera generació de gent gran, els joves d’avui. Sabem que acabarà passant. Reaccionarem ara o tornem a esperar que sigui massa tard?

 

20180201_Som-el-canvi20171107_Totem_Adsis