02.09.2014 | Article de la presidenta d’ECAS publicat avui a El Periódico de Catalunya.
Un recent informe del Col·legi d’Economistes sosté que la renda mínima d’inserció (RMI) és un factor que genera dependència i desincentiva l’ocupació, cosa que podria convertir-la en una trampa per a la pobresa, i per això proposa que les reformes del sistema públic passin de l’anomenat welfare al workfare, que es fonamenta en subsidis vinculats a la generació de renda. L’objectiu seria evitar que es cobri més per la via dels subsidis que per l’opció de la feina, i el que es proposa és un model de protecció social condicionat per la renda de cadascú, de manera que l’ajuda social sigui un complement del que s’ha ingressat gràcies a la feina.
a la vista de comentaris esbiaixats que ha generat l’informe, m’agradaria recordar alguns factors vinculats a la RMI que històricament han tingut el seu valor i que últimament s’han desvirtuat, cosa que podria explicar la percepció que es té actualment del programa.
En primer lloc, la RMI està definida com un programa d’inserció sociolaboral, cosa que significa que els receptors han de seguir un procés educatiu i formatiu que els permeti desenvolupar competències transversals i professionals per ser autònoms i integrar-se en el món laboral i social. Si aquesta condició es complís com abans, cada beneficiari hauria de firmar i complir un acord amb els serveis socials o les entitats que realitzen la funció de seguiment, suport i control per a la consecució dels objectius pactats. Per tant, en cap cas pot ser un simple mecanisme per obtenir uns ingressos sense cap contrapartida. En els últims temps, a causa de l’increment de la demanda i a la reducció pressupostària, s’han deixat d’aplicar els criteris que estableix el programa i s’han desfigurat els principis bàsics d’aquest, però seria un error proposar nous models sense tenir en compte el que va funcionar bé.
Pel que fa al principi tant fas, tant reps que hauria de regir, segons algunes veus, la RMI i altres prestacions, crec que reflecteix un cert desconeixement de la realitat de les persones receptores d’aquesta ajuda, ja que no es pot pensar que totes elles estan capacitades per desenvolupar un treball remunerat que els permeti tenir uns ingressos regulars i suficients. Les raons són nombroses i de diferent tipus.
Per un costat, la reforma del mercat laboral ha incrementat la precarietat laboral, traduïda en contractes temporals -a vegades d’un dia- i salaris per sota del llindar de la pobresa que augmenten d’una manera significativa el col·lectiu de treballadors pobres. Per un altre, em sembla un error pensar que assolirem la plena ocupació i podrem oferir un lloc de treball a tot aquell que sol·liciti una ajuda. Moltes d’aquestes persones no tenen la formació que requereix el mercat laboral i difícilment aconsegueixen una ocupació més o menys estable; sovint tenen perfils amb dèficits personals i competencials importants que les incapaciten per a una activitat econòmica normalitzada.
Els beneficiaris de la RMI són uns 30.000 i representen, majoritàriament, l’últim esglaó social, en ocasions amb serioses dificultats afegides a la deficient capacitació professional. Per a les entitats socials, les activitats que es pacten, els canvis d’actitud i els nous hàbits a adquirir són instruments per aconseguir que la persona millori les seves competències i capacitats per integrar-se en la societat. No creiem que el treball hagi de ser un element de mercadeig per aconseguir una ajuda, sinó que hauria d’incloure sobretot un component formatiu que, desgraciadament, no sempre es dóna; per tant, no és l’única alternativa que s’hauria de considerar. Quan es treballa amb col·lectius amb dificultats no poden oblidar-se aquests condicionants. La seva integració ha de contemplar-los com a ciutadans subjectes a drets i deures.
La relació treball-prestació no pot ser un principi general per a tots els beneficiaris, però sí que s’hauria d’aplicar quan les circumstàncies ho permetin. Cal recordar en aquest punt que abans es podia treballar i deixar en suspens la percepció de la RMI per reprendre-la de forma immediata al finalitzar el contracte laboral, o bé complementar el salari, en cas que fos inferior a la RMI, per mantenir el nivell d’ingressos. Amb les retallades aquestes pràctiques van desaparèixer i les entitats socials hem insistit a reclamar que es reactivin; l’Administració està introduint canvis per afavorir aquesta compaginació i evitar els contrasentits actuals, que resulten del tot incongruents.
Davant la urgent necessitat de revisar la RMI, cal conèixer el rerefons històric i d’experiències acumulades per trobar una resposta adequada i realista a les necessitats de les persones més vulnerables.
