La història del pensament ens mostra que aquest ha avançat gràcies a persones que han sigut capaces de veure-hi més enllà de la seva època, de qüestionar no tan sols l’statu quo establert sinó també el suposat coneixement que el sustentava. Galileo Galilei, com altres, encarna aquest tipus de pensador que, inconformista, no es va arronsar en el seu convenciment per demostrar que era la Terra la que girava al voltant del Sol. Les seves investigacions, els seus treballs i les seves observacions li servien per fonamentar la seva teoria. Aviat les seves ganes de saber i la seva nova mirada sobre el món van rebre la censura d’alguns dels seus coetanis. Eppur si muove (I, no obstant, es mou) ha passat a la història com la frase que va pronunciar quan va ser obligat a renunciar a les seves teories pel Tribunal de la Inquisició. Més enllà de la veracitat dels fets (resulta improbable que la pronunciés davant dels inquisidors), la sentència ens permet presentar, de manera romàntica, una actitud que és valuosa per introduir canvis de l’ordre que sigui. Galileu ens va ensenyar fins a quin punt són importants el determini i el convenciment en una idea, per incòmoda que aquesta en ocasions resulti.

La història de l’acció social és també la història d’aquest compromís, animat en gran mesura per la confiança en una societat millor, més inclusiva, amb més espais per al desenvolupament de la ciutadania, amb més i millors possibilitats per a la participació i la promoció social. Però, en aquesta amalgama de voluntats diverses i marcs conceptuals per a la reflexió, alguns temes han resultat sempre d’abordatge més difícil que d’altres, i avui parlarem d’un d’ells, l’àmbit de l’execució penal.

Es tracta, doncs, diguem-ho ja, d’un article incòmode, un article que intentarà ubicar una primera veritat en el seu nucli: la nostra és una societat que no garanteix les segones oportunitats. La nostra és avui una societat cada vegada més desigual, en ocasions fins i tot polaritzada. A aquesta realitat constatada des de diversos informes hi hem de sumar el discurs de l’èxit que apunta a les característiques individuals com a predictor i que troba el seu revers sancionant aquell que fracassa. En aquest context, reivindicar els drets d’aquelles persones que, d’una manera o altra, han vulnerat el pacte social esdevé una tasca titànica. O una quimera. O totes dues coses alhora.

Així, a pesar de l’esforç realitzat des de diferents instàncies, no hem aconseguit que la idea d’inserció sigui compartida i acceptada per la comunitat en la seva totalitat. La responsabilitat dels processos de canvi segueix ubicant-se en les institucions destinades a tal fi, sigui en règim tancat o en mitjà obert, sense que el discurs hagi pogut introduir més que mínims canvis en aquest procedir.

Sabem que aquest no és un tema fàcil, perquè hi conflueixen qüestions sensibles i també complexes. L’àmbit de l’execució penal és encara més l’àmbit del càstig que el de la inserció; és encara més la mirada retributiva que la de la reparació, són els deures i no els drets. I això és així perquè la transgressió, el delicte, posa en qüestió el marc de convivència i ens radicalitza en la nostra identitat. Protegir-nos de l’altre, tancar-lo, en ocasions sense un debat rigorós i serè. I, certament, si bé hi ha delictes que resulten especialment dolorosos per a la comunitat i ens pot resultar difícil obrir aquest espai, no hem sabut encara graduar la mirada i la resposta.

Però ara no podem ja defugir aquest debat. Perquè la Terra gira al voltant del Sol i la qualitat democràtica de la nostra societat, la seva capacitat de generar capital social, es mesura en la nostra manera de relacionar-nos també amb aquells que han comès un delicte. Ja no serveix de res entestar-nos a ubicar la responsabilitat estrictament en l’individu, quan sabem que la seva identitat s’ha configurat en el marc d’una comunitat i que és en ella on troba també la seva significació. I per això és també des de la comunitat des d’on podem contribuir a fer que el delicte es converteixi en una pràctica incompatible amb la seva persona, amb les seves relacions, amb els seus valors.

Aquest no és un camí exempt de dificultats, però és tasca de tots els agents socials dotar-lo de les màximes garanties per afavorir que aquesta idea d’inserció es materialitzi, amb propostes innovadores, amb recorreguts particularitzats en la mesura que sigui possible, amb actuacions valentes i compromeses. Revisar i contrastar dades, proposar accions, establir indicadors, impulsar col·laboracions, abordar l’estigma, sensibilitzar, replicar experiències. Aprendre, compartir i atrevir-se. Les polítiques socials, una vegada més, no són només una inversió en seguretat, són la promesa d’un futur millor. El tercer sector social, per la seva part, mantindrà ferm el seu compromís una vegada més.