Les entitats socials hem estat documentalistes punyents dels canvis profunds i veloços que han modificat estructuralment la nostra societat les darreres dècades. El compromís amb les persones i el territori ens ha permès visibilitzar les causes i les cares de l’exclusió social. Hem estat referents en la lluita contra les desigualtats i hem contribuït als debats i a la construcció de polítiques socials. Moltes d’aquestes entitats d’iniciativa social van sorgir per cobrir les mancances de les administracions i amb una clara vocació social pública, molt més enllà de la gestió concertada de serveis: la vocació de formar part d’un estat social que cal preservar i enfortir. Cada entitat té la seva pròpia història, moment i territori i ha desenvolupat les seves estratègies d’intervenció en funció d’aquest relat singular i local. Ha actuat com un calidoscopi de la realitat social en un territori i un moment històric concret des del punt de vista de les persones més vulnerables.

A què ens referim quan parlem d’acció comunitària? Lluny del debat acadèmic, el denominador comú de les múltiples respostes a aquest interrogant ens porta a definir l’acció comunitària com una metodologia d’intervenció social, que promou la cohesió i la transformació social d’un context determinat promovent la participació de la ciutadania i l’avenç cap a una societat més justa i cohesionada. El desenvolupament comunitari com a mètode d’intervenció social té un llarg recorregut històric a Catalunya. Va viure la seva expansió i consolidació a partir dels anys 80 i forma part dels objectius fundacionals de les entitats d’acció social. Però en el context actual, les problemàtiques a les que fem front no paren de multiplicar-se i tornar-se més complexes, una situació que ens demana revisar les nostres pràctiques i ens requereix noves estratègies d’intervenció social, que cerquin també nous posicionaments de la ciutadania i una revisió crítica del rol de les entitats, del paper que volem jugar. Podem conceptualitzar com a fils els debats en el sí de les entitats sobre aquesta temàtica i com a nusos els reptes i els dilemes que encarem dia a dia les organitzacions socials compromeses amb l’acció comunitària. Vull destacar tres nusos que ens ajuden a reflexionar-hi.

El primer el trobem en el pes de les estructures organitzatives de les entitats socials. Hem d’estirar els fils per poder deslliurar-nos de la lògica dels programes i de les subvencions, que busquen resultats immediats i certa espectacularitat. Lògiques que generen dinàmiques de captació-expulsió de les persones usuàries i ens dificulten preservar els processos d’acompanyament per damunt de tot. Hem de desenredar-nos de la ideologia de mercat, tensionant la resposta a les necessitats socials amb la també necessària viabilitat econòmica dels projectes. En definitiva, buscar les fórmules per poder establir línies d’intervenció que ens permetin mantenir la nostra causa fundacional al marge dels encàrrecs de les administracions i tenir la capacitat de transformar aquestes administracions i acostar-les a la lluita contra les desigualtats des d’un punt de vista estructural.

El segon dels nusos que vull compartir és sobre el nostre rol en relació a la veu de les persones més vulnerables. Les noves expressions de les desigualtats demanen enfocaments que prioritzin l’apoderament de les persones en la construcció de les polítiques socials i en la definició dels serveis i dels programes que les atenen. Nihil de Nobis sine nobis, res de nosaltres, sense nosaltres. A nivell de discurs hem de prioritzar el punt de vista dels protagonistes de l’acció social. L’acció comunitària requereix un enfocament a 360 graus i que impliqui de manera completa les nostres entitats i organitzacions. L’acció comunitària no és un programa, no és tasca d’una part de l’equip, sinó que s’ha de promoure des de tots els angles de les entitats, des de les persones que estan a primera línia fent atenció directa fins als òrgans de govern. L’acció comunitària és un posicionament ideològic que atrapa el conjunt de l’entitat, la vincula al territori i a les persones que hi viuen. Malauradament, es tracta d’un posicionament que no s’hereta automàticament quan es treballa en una entitat, no s’incrusta al codi professional de les persones que hi treballen quan entren per la porta, i tampoc s’ensenya a la universitat (en el millor dels casos existeix només com a assignatura optativa).

I, finalment, el darrer nus. Les entitats socials hem estat i volem ser promotores de debats i propostes de millora en les polítiques socials. Per fer-ho, cal que coneguem com viuen les persones i com els afecten les desigualtats, com i quan es produeixen. Una entitat social, si em permeteu la comparació, és com una documentalista social. Filma la realitat d’un barri, d’un territori, d’un col·lectiu. Aprofundeix en la realitat social i fa visibles realitats incòmodes. No arribem a les localitzacions on s’ha de rodar sinó que en formem part. No hem de localitzar els personatges i els fets perquè formen part del nostre dia a dia i tenim moltes hores de gravació des de la proximitat. La professionalització del tercer sector ens aporta coneixement i ens ajuda a comprendre la condició humana, però requereix una interpretació ‘creativa’. Els equips i les persones professionals ens proporcionen els mecanismes tècnics que requereix l’anàlisi, però la interpretació de la realitat no és neutre ni objectiva. Les entitats, com si fóssim documentalistes locals, seleccionem, organitzem i visibilitzem el material de la realitat social. Volem oferir nous punts de vista per entendre i millorar l’entorn social en el que vivim i, sobretot, el de les persones més vulnerables. Aquesta activitat requereix una actitud crítica i ètica, política. Una activitat ‘creativa’ dirigida a fomentar l’anàlisi i el discurs sobre les causes que generen i promouen processos d’exclusió social.

Cadascun dels nusos plantejats ens genera reptes, com a entitats socials i com a conjunt del tercer sector social. Com a entitats, es requereix una revisió crítica permanent i de contrast entre les actuacions diàries i els ideals fundacionals, que han estat i encara són la raó de ser de les nostres organitzacions. Com deia Gramsci, hem de “combinar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat”. Acceptar la complexitat com un element intrínsec a la realitat social, acceptar el compromís amb les persones i el territori. Treballar a, per i amb la comunitat sense imposar lideratges ni cap bonisme (en el seu sentit irònic), sinó jugar un paper de facilitadors de ponts evitant caure en el paternalisme, en dir-li a la gent què necessita. L’acció comunitària no és una recepta ni una fórmula estàtica, ha d’evolucionar i canviar en funció del context social concret, i requereix temps i paciència, cronogrames flexibles i respectuosos. La pràctica comunitària no pot pretendre resultats immediats, demana llums llargues davant d’un entorn de llums curtes. Com a tercer sector, l’acció comunitària en planteja una revisió crítica del rol de l’acció social. Hem de garantir la incorporació de la nostra visió en la construcció de les polítiques socials i revisar les implicacions de la vocació social pública. Enfortir però no substituir. Desenredar-nos de la lògica mercantil i impersonal que ens persegueix i trucar a la porta des de la proximitat i el compromís, que només ens el dona el coneixement del territori i de les persones que hi viuen i el treball en xarxa i col·laboratiu entre tots i totes com a sector.