15.02.2019 | Article d’opinió de Júlia Montserrat, economista col·laboradora de la vocalia de pobresa d’ECAS, a El Periódico de Catalunya
Ampliar les restriccions per a l’accés de les jubilacions anticipades no voluntàries pot suposar allargar la pobresa d’aquells treballadors grans que per causes alienes a la seva voluntat estan fora del mercat laboral
El recent informe de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) suavitza “aparentment” la visió catastròfica mantinguda anteriorment sobre la sostenibilitat de les finances de la Seguretat Social afegint un altre actor, l’Estat, que hauria d’assumir part de la despesa no contributiva i de funcionament del sistema. Però el missatge subjacent de l’informe és el de reforçar la idea que sense el sacrifici dels pensionistes no és possible la sostenibilitat del sistema; per això no només reafirma les mesures aprovades per llei en l’última reforma del sistema de pensions, sinó que proposa endurir els requisits per determinar-ne les quanties i assenyala un focus nou d’atenció –les jubilacions anticipades– llançant una picada d’ullet al Govern perquè redueixi el número d’aquestes.
De les propostes que contempla l’informe d’AIReF, la d’aproximar l’edat efectiva de jubilació a la legal transpira un rebuig de l’“elevada proporció de jubilacions anticipades”, cosa que reflecteix una lectura errònia de la realitat. Si bé és cert que actualment l’edat mitjana de jubilació per als cotitzadors de la Seguretat Social –64,2 anys el 2018– és inferior en més d’un any a l’edat legal de jubilació, la causa majoritària no és perquè el treballador decideixi “voluntàriament” jubilar-se sinó perquè se’l convida a acollir-se a la jubilació anticipada si està cobrant l’atur o qualsevol dels subsidis –atur o majors de 55 anys. Les estadístiques mostren que un 43% del total de les altes de les pensions de jubilació el 2017 van ser anticipades, però una anàlisi més profunda mostra que gairebé la meitat d’aquestes van ser jubilacions anticipades “forçoses”.
L’edat mitjana de jubilació és més pròxima als 61 anys
La crisi econòmica ha empès gairebé mig milió de treballadors a la jubilació anticipada no voluntària (forçosa) en el període 2009-2016 amb un percentatge mitjà anual del 20% sobre el total de les altes de jubilació. Això ha propiciat que, en els últims anys, l’edat mitjana de jubilació sigui més pròxima als 61 anys que als 65, ja que a la jubilació anticipada no voluntària s’hi accedeix a partir dels 61 anys –per a aquells acollits a la clàusula de salvaguarda de la disposició final dotzena de la llei 27/2011–, o amb 61 anys i alguns mesos (vuit el 2019) segons la normativa actual sobre pensions.
L’onada de jubilacions anticipades forçoses emergides a causa de la crisi ha posat de relleu una altra faceta encara més preocupant: les enormes diferències de gènere al mercat laboral. Les dones no s’acullen a la jubilació anticipada “no voluntària” en la mateixa proporció que els homes, simplement pel fet de no complir el requisit d’haver cotitzat un mínim de 30 o 33 anys –segons estiguin acollits a la normativa transitòria de la llei 27/2011 o a l’actual; així que, tot i que estiguin a l’atur hauran d’esperar fins a l’edat de la jubilació ordinària.
Les dades mostren que, mentre que en el cas dels homes prop de la meitat dels aturats de llarga durada entre 60 i 64 anys s’han acollit a la jubilació anticipada no voluntària (forçosa), en les dones la proporció no arriba ni a la cinquena part. Això posa de relleu l’enorme percentatge de dones –més del 50%– que accedeixen a la jubilació ordinària amb menys de 30 anys cotitzats, amb la consegüent repercussió que això té a les seves pensions. Encara avui, la bretxa de gènere de les noves pensions de jubilació se situa per sobre del 30%.
Reducció de les jubilacions anticipades
Tot i que l’AIReF ressalti el benefici que representaria per a les finances de la Seguretat Social l’assumpció per part de l’Estat de les despeses no contributives, la novetat de l’informe és la d’assenyalar un nou focus d’atenció, la reducció de les jubilacions anticipades. Un objectiu difícil d’aconseguir si ens fixem que l’evolució d’aquestes depèn en més proporció de les condicions del mercat laboral que de la mateixa voluntat dels treballadors. Augmentar les restriccions per a l’accés de les jubilacions anticipades no voluntàries pot suposar allargar la pobresa d’aquells treballadors grans que per causes alienes a la seva voluntat es troben fora del mercat laboral.
Augmentar el nivell de les pensions no és contradictori amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat del sistema contributiu; existeixen mecanismes per aconseguir un equilibri més gran entre ingressos i despeses, però el més important és incorporar al debat una mirada àmplia de quin és el nivell de despesa pública que la nostra societat desitja dedicar a les pensions.
