Es parla molt de com hauria de ser el model d’atenció integrada social i sanitària, de com s’haurien d’organitzar els dos sistemes de l’Estat de benestar, salut i serveis socials, per donar una atenció centrada en les persones i les seves famílies. Els i les professionals del treball social hi tenim coses a dir, ja que el treball social és la disciplina majoritària en els serveis socials bàsics i, dins del sistema sanitari, la que té les competències per realitzar el diagnòstic social en salut, complementari al de les altres disciplines sanitàries.

El gran repte està a definir quin model desenvolupem per garantir una atenció equitativa, sostenible i ajustada a les necessitats reals de la població. Model que no passi únicament per una reordenació de les professionals del treball social en un sistema o l’altre, tal com “insinuen” algunes de les propostes més aplaudides i on no s’ha tingut en compte l’opinió experta i representativa del nostre col·lectiu.
Pràcticament hi ha unanimitat en què el futur de la cura de les persones passa per la integració social i sanitària i en què, en la reordenació d’aquesta atenció, caldrà generositat i actitud col·laborativa si volem realment posar a la ciutadania en el centre.

Tot i que som conscients que en tots els territoris hi ha experiències col·laboratives més o menys exitoses d’atenció integrada, les diferències estructurals entre el sistema de salut i el de serveis socials, la diferència de dotació pressupostària, els sistemes d’informació no compartits i el llenguatge diferenciat, dificulten consolidar un únic model i extrapolar experiències entre territoris. No obstant això, no volem un model “genèric i universal” que no respecti les singularitats, característiques i idiosincràsies pròpies dels territoris. Caldrà combinar el respecte a l’heterogeneïtat amb la garantia de l’accessibilitat i l’equitat, respectant principis com que la persona sigui atesa quan ho precisi i amb els recursos que necessiti, no només amb els disponibles.

Des de la mirada del treball social no podem permetre que altres professionals dels dos sistemes, per molt prestigi que tinguin, valorin, decideixin i capitalitzin la definició de les funcions del treball social, les competències que tenim i on hem d’exercir la nostra professió. La capitalització del com, del quan i de l’on es fa la intervenció social és única i exclusiva de les treballadores i els treballadors socials. Ja és hora de fer sentir la nostra veu i de posar les bases dels límits que no s’han de traspassar en la definició d’un model d’atenció integrada social i sanitària que garanteixi una bona praxi i una correcta atenció. Alhora que fem valdre la nostra professió, que amb més de cent anys de recorregut és precursora del sistema de serveis socials i pionera en el tractament dels determinants socials en salut.

Com que “les paraules fan les coses”, definim què entenem per atenció integral: integrar significa unir en un tot. Per tant, parlaríem d’una atenció amb una mirada global que dona una resposta coordinada a les necessitats de la persona. Però també ens referim a una atenció que respecti les especificitats dels professionals i que fomenti les pràctiques col·laboratives.

Per això, no considerarem un model que no reconegui el treball social sanitari i l’especificitat de la seva intervenció. Com tampoc reconeixerem un model que aboqui els Serveis Socials Bàsics a un “calaix de sastre” amb funcions de porta d’entrada única al sistema i de dispensador de recursos. S’haurà de reconèixer l’especificitat del treball social sanitari i definir clarament el perímetre d’actuació dels Serveis Socials Bàsics per garantir una atenció que respongui en cada cas a les necessitats de la ciutadania i s’ajusti a l’expertesa dels professionals que l’acompanyen.

Tampoc volem un model que entengui el treball social com un simple “tramitador” de recursos. El rol de les professionals del treball social va més enllà. Demana liderar la intervenció social i per la reserva del diagnòstic social. Limitar les nostres competències i reduir-les a la dispensació de recursos provocarà un escenari de confrontació amb els altres sistemes per determinar qui lidera aquesta gestió, i generarà unes expectatives irreals de cara a les persones que atenem, entre d’altres.

No apostarem per un model reduccionista que consideri que la integració consisteix a reubicar indiscriminadament les professionals del treball social en un sistema o l’altre. Defensarem la prestació dels serveis de treball social en tots els sistemes, des de la defensa de les especificitats de les intervencions i l’exercici del rol professional en funció de la formació específica. Si no és així, parlaríem d’un model reduccionista i “curt de mires” que no reconeix una metodologia científica sí reconeguda internacionalment.

No volem un model que no disposi dels instruments adients per facilitar la comunicació i evitar la fragmentació de l’assistència. És imprescindible que els dos sistemes comparteixin informació, així com un llenguatge comú que faciliti la continuïtat assistencial entre nivells d’atenció i entre sistemes. També és important comptar amb uns pressupostos compartits i una cartera de serveis compartida, accessible des dels dos sistemes.

Des de la definició dels límits del model, aquest article és fruit de la reflexió i el debat intern imprescindibles per començar a caminar en col·laboració cap a un model organitzatiu de l’assistència real, aplicable, efectiu i sostenible. Ara bé, caldrà obrir aquest debat per tal d’abordar un gran repte: construir des de totes les mirades i aportacions un model que, des del reconeixement de l’expertesa professional, garanteixi la millor atenció a les persones que atenem des dels serveis socials i sanitaris.