Vivim en una societat del treball. Encara que això pot canviar (només cal mirar la història), és cert que actualment treballar és essencial per poder construir un sentiment de pertinença social.

Però amb què ens trobem? Doncs que el mercat de treball no pot garantir un lloc per a tothom. En aquest punt, la il·lusió de què el creixement econòmic acabarà revertint en millores en l’ocupació, alimenta la justificació de la precarització laboral.

Aleshores: què significa avui en dia “el dret al treball” quan no hi ha feina per a tothom? No és el dret a una feina qualsevol, sinó el dret a participar socialment a través d’una activitat amb sentit, socialment útil, en condicions dignes i remunerat.

En aquest punt, el debat dels agents socials –vulguem o no–, ens trasllada a pensar no únicament en com aconseguir una feina, sinó com garantir el dret al treball entès en termes de participació social.

Ja fa un temps que la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) s’ha pres seriosament aquest repte i ha generat un seguit de reflexions adreçades a obrir un debat fonamental: la ciutadania i la participació s’han de construir sobre la base de la participació en el mercat de treball? Hi ha altres alternatives? Quines?

A partir de l’experiència acumulada de diferents entitats, com ara: Fundació Adis, Centre d’Higiene Mental Les Corts, Fundació Àmbit Prevenció, Fundació Ared, Acció contra la Fam, Fundació Mercè Fontanilles, Femarec, Fundació Els Tres Turons, Salesians Sant Jordi i Insercoop, s’han explorat nous mecanismes que restitueixen el valor social de les persones. Buscant un camí entremig entre la renúncia a trobar una feina i la frustració permanent de no trobar-la.

El punt de partida ha estat revisar i compartir què fan aquestes entitats socials amb el col·lectiu de persones cronificades en els diferents programes d’ocupació que desenvolupen. El coneixement viu dels seus professionals que “inventen” dia a dia diferents estratègies d’inclusió social i laboral esdevé la matèria primera d’aquesta exploració. Es tracta d’actuacions que sovint superen el camp estricte de les accions de recerca de feina per arriscar-se a pensar el subjecte que atenem en termes de ciutadà. I no només identificat a allò que no té. Una feina.

Les conclusions en forma d’orientacions apunten a pensar noves formes de pensar la participació social i laboral. Un debat que no suposa instaurar el dret a no treballar sinó tot el contrari: torna a situar el valor social del treball en el centre del debat.