A Viaje al centro de la mente, el psiquiatre Daniel J. Siegel utilitza el concepte d’integració per definir la salut mental. Per a Siegel, la integració es compon de dos elements: diferenciació i connexió. Com més diferenciades i més connectades estan les parts entre si, major és la integració. Aquests són també els components de la complexitat. La diferenciació augmenta la complexitat. Els sistemes complexos, si estan ben integrats (diferenciats i connectats) són més eficaços, més creatius i resilients. Ens pot ajudar aquest concepte d’integració que es proposa des del funcionament mental per al funcionament social? La meva opinió és que sí.

Aplicat a la nostra societat, no hi ha dubte que, en el seu conjunt, la complexitat ha augmentat en les últimes dècades, i un dels aspectes determinants està vinculat als processos migratoris. Seguint amb aquest raonament, podem assegurar que la nostra societat compleix amb el primer requisit: la diferenciació, i en el terreny que ens ocupa, la diferenciació cultural. Ara bé, segons Siegel, un sistema diferenciat però poc connectat tendeix al caos o a la rigidesa, i no a la integració. Com a societat, en conjunt, no hem d’esforçar-nos molt per aconseguir la diferenciació. Aquesta es produeix de manera natural, provocada per les diferències socioeconòmiques. Persones d’altres països i cultures s’instal·len a Catalunya sense que hàgim de fer res especial per atreure-les. El mal anomenat ‘efecte crida’ no és més que el resultat de les tremendes diferències entre les condicions de vida en uns i altres països, i tenim la sort d’estar en el pol d’atracció i no en el de repulsió. El quid de la qüestió està, doncs, en la connexió.

El concepte d’interculturalitat casa bé amb la idea d’integració proposada per Siegel perquè defensa –contràriament al multiculturalisme, l’assimilacionisme o altres models de gestió de la diversitat— la construcció d’una societat cohesionada mantenint les diferències culturals i posant l’accent en la comunicació, el coneixement mutu, la negociació i la gestió pacífica del conflicte; és a dir, diferenciació més connexió.

La Generalitat està treballant en un nou Pacte Nacional per a la Interculturalitat. Per a això és important que definim amb claredat què significa el concepte ‘intercultural’ i, encara més, com potenciarà la connectivitat entre les parts diferenciades, necessària per aconseguir la integració i la cohesió social.

Entre les moltes iniciatives que poden contribuir a generar aquesta connexió entre diferents cultures i grups socials vull cridar l’atenció sobre una d’elles: la figura de la mediació intercultural i dels mediadors i mediadores interculturals. Farem referència a les seves funcions: estimular la comunicació intercultural, el coneixement mutu i la interrelació entre les comunitats, i la negociació com a fórmula de solucionar els conflictes. Es tracta, doncs, d’una figura professional que, independentment del nom que se li doni, treballa activament per a la connexió.

Desgraciadament, fa ja més de deu anys que no s’inverteix en aquest tipus de professionals que han de fer de pont, de node entre comunitats de diferent contingut cultural, i entre aquestes i les administracions públiques; i que, per tant, han de conèixer i ser referents per a la comunitat majoritària i per a les minoritàries. És més fàcil trobar aquestes figures referencials entre la població d’origen dels col·lectius migrants i gitano, ja que ells coneixen bé els codis de les seves respectives cultures i, pel fet de viure i haver estat formats adequadament, també els de la societat catalana i paia.

Un parell d’exemples, el primer a Tortosa l’any 2007: un projecte de mediació intercultural gestionat per l’entitat ACISI i finançat per l’Obra Social “la Caixa” va permetre la contractació i formació de mediadors interculturals a la ciutat. Concretament es va contractar una mediadora d’origen xinès, un mediador d’origen marroquí i un altre d’origen pakistanès. Gràcies al treball realitzat per aquestes persones amb les seves respectives comunitats es van incrementar substancialment els contactes entre aquestes i entre elles i l’administració. Fruit d’aquest treball es va acordar la ubicació definitiva de la mesquita, però el projecte va caure el 2009 i les connexions es van tornar a perdre.

L’altre exemple és de 2012: barri del Besòs de Barcelona, on una persona d’un origen cultural determinat en va assassinar una altra amb un origen cultural diferent. Gràcies a la labor de mediació exercida per líders formats en mediació es va poder evitar un conflicte obert i de conseqüències imprevisibles entre totes dues comunitats.

Si no ens dotem de professionals formats i amb recursos suficients, especialment encara que no exclusivament procedents de cultures minoritàries, que actuïn com a mediadors/connectors interculturals, correm el perill de la desconnexió, la guetificació, el desconeixement mutu i l’hostilitat. Terreny adobat per a la por a qui és considerat com a estrany, diferent, que no encaixa en un determinat patró de comportament, i d’aquí al rebuig, la xenofòbia i l’exclusió social.

De cara al Pacte Nacional per la Interculturalitat, fem una crida per recuperar de forma decidida la mediació intercultural, o com se li vulgui dir, i això implica dotar-se d’un sistema de formació de mediadors, de la seva consideració com a figura professional i de la regulació del seu espai professional. És urgent que després d’aquests deu anys de sequera i pèrdua de connectivitat, les administracions i les organitzacions socials i empresarials facin una aposta decidida per dotar-nos de figures professionals que ajudin a incrementar la connexió entre les diferents comunitats culturals, una tasca ineludible per aconseguir la integració i la cohesió social.