05.08.2019 | Article d’opinió d’Esther Gil, coordinadora de la Comissió de Famílies d’ECAS, a El Periódico de Catalunya
El poeta Martí i Pol va descriure l’estiu com un temps de passejar, de seure als carrers a parlar, a veure passejar la gent… Però sovint aquesta imatge preciosa esdevé una utopia per a moltes famílies d’arreu del nostre país. Famílies que veuen molt limitat i condicionat aquest temps d’estiu, perquè els recursos i la xarxa de suport marxen de vacances, o estan sota mínims, o saturats, o condicionats al compliment d’uns requisits que no sempre s’ajusten a les necessitats i les realitats familiars. Famílies que es queden a casa perquè no tenen on adreçar-se amb els seus fills i filles, vivint aquests dies en solitud i aïllament social perquè no tenen una xarxa de suport que les acompanyi i les ajudi. O perquè, en altres ocasions, estan lluitant per no perdre la casa.
No em cansaré de defensar l’enorme capacitat de resistència i superació que tenen les famílies en situació de vulnerabilitat; són veritables estrategues i dissenyadores de plans de contingència davant les incerteses i els reptes dels temps actuals. Però en ocasions no donen més de sí, no poden encabir ni abastar més. Tots i totes som conscients de l’enorme impacte que ha comportat la crisi econòmica –convertida en sistèmica— i dels jocs malabars que han hagut de fer les famílies, coixí imprescindible per amortir els efectes de la crisi. L’argument, però, no ha d’amagar els límits d’aquesta resistència. No es pot abusar del coixí familiar i cal tenir present que les persones necessiten temps per recuperar-se, ser cuidades i enfortir-se.
Les entitats socials portem anys acompanyant, assessorant, escoltant i intervenint amb les famílies. A diferents nivells i amb diversos graus d’intensitat, incidint en tots els membres de la família o focalitzant el treball en un de sol. Dissenyant i inventant activitats en aquelles àrees i àmbits que són determinants per al seu desenvolupament. De vegades acompanyades per les administracions públiques, però molt sovint també sent pioneres. Perquè la mirada de les entitats és un radar per detectar situacions de vulnerabilitat o d’exclusió social, i aquest radar és el que ens obliga a fer visible aquelles situacions que poden vulnerar drets o condicionar la cura dels més petits i la qualitat de la convivència familiar.
Som conscients de la complexitat del moment i de com s’està estirant d’un pressupost insuficient, posant tiretes davant de situacions que requereixen intervencions àmplies, transversals i ajustades en temps i formes. La prevenció és clau en dos sentits: com a garantia dels drets de les persones i com a inversió a mitjà i llarg termini. Intervenir com cal i a temps ens ha de permetre, a més, innovar i imaginar noves maneres d’articular respostes. Desplegar actuacions que, més enllà d’atenuar conseqüències i pal·liar efectes, abordin les causes de les situacions injustes i de risc d’exclusió.
Totes ens mereixem un descans i pensar en viatges, però la vulnerabilitat no marxa de vacances i sovint aquest temps la reforça o l’agreuja. Pensem-hi, també.
