01.04.2020 | Article d’opinió de Joan Segarra, president de La Confederació Empresarial del Tercer Sector, al Social.cat
La crisi generada per la pandèmia de la Covid-19 està esdevenint un repte majúscul per a la nostra societat. Un repte inèdit, sense precedents. Però per molt que alguns vulguin envoltar tot el que està passant de llenguatge bel·licista i de paisatges de batalles èpiques, això no és una guerra. Suposo que els que pensen així són els mateixos que s’exciten amb les medalles i els uniformes.
Pensar i gestionar aquesta crisi sanitària i social com una guerra és un gravíssim error. I en alguns casos, ja n’estem pagant les conseqüències. Deia fa uns dies un d’aquests uniformats que donat que això és una guerra, tots els ciutadans som soldats. Doncs miri, no; som ciutadans, som persones i com a tals, farem front i superarem el repte que el virus ens planteja.
Estem davant d’una crisi sanitària que esdevindrà crisi econòmica i social. Aquesta serà la segona fase del repte. I encara és aviat per especular sobre com en sortirem i quines seran les conseqüències. Però sens dubte ja estem veient alguns elements esperançadors. Moltes de les respostes individuals i col·lectives que estem veient estan fent aflorar valors com la solidaritat, la cooperació i el bé comú per damunt de l’interès individual. Amb totes les excepcions que calgui, és clar. Confirmat, un cop més, que les situacions extremes treuen el millor i el pitjor de cadascun.
Aquesta crisi, que no guerra, és un desafiament sense precedents, que afecta a tot el món en el mateix moment i que té confinada a casa seva a la meitat de la població mundial. Per això les estratègies que ens portaran a sortir-ne i les que ens ajudaran a afrontar les crisis social i econòmica que vindran després hauran, necessàriament, de basar-se amb la força de la ciutadania i de la societat, anant més enllà dels estats. La sacsejada que ha suposat la pandèmia en l’àmbit social hauria de portar-nos a revisar les prioritats i abordar debats de fons entorn de l’economia, la sanitat, les polítiques socials i l’educació.
En el cas del cooperativisme d’iniciativa social, l’impacte de la crisi ha estat directe i immediat, com a la resta del tercer sector social. Les entitats i cooperatives han esdevingut el front social que hagut d’activar-se ràpidament per evitar conseqüències encara més devastadores en el sectors de població més vulnerable. Un front social treballant al costat del front sanitari. Inicialment sense els aplaudiments i reconeixements merescuts. Ara, però, sembla que entre totes hem aconseguit que mitjans de comunicació i responsables polítics entenguin el paper clau que també està jugant el sector social.
Les cooperatives d’iniciativa social han entomat el repte des de diferents dimensions. Per una banda en primera línia mantenint, en condicions d’alta complexitat, aquells serveis que han mantingut la seva activitat: centres residencials, atenció domiciliària, centres de menors… Però també donant continuïtat de la millor manera possible a serveis que han tancat el seu equipament pel decret de l’estat d’alarma, però que continuen fent seguiment i atenció a les persones usuàries: l’atenció precoç a infants, el centre de dia, el centre obert, el centre ocupacional… Totes elles treballant amb la màxima qualitat des del vessant tècnic i aplicant, com sempre, la pràctica cooperativa a la gestió del dia a dia. El treball cooperatiu, la persona al centre, per sobre d’altres interessos, la voluntat de transformació social, l’empoderament real de les persones o la força de la presa de decisions participada i democràtica, prenen ara tot el sentit i tota la força.
Quan la crisi sanitària comenci a afluixar i s’acabi el confinament, ja veurem quan i com, serà hora de revisar i reflexionar amb calma, però sense pausa, sobre els aprenentatges generats, els errors comesos i els canvis a fer. No podem perdre l’oportunitat d’aprofitar aquesta crisi gravíssima, que haurà suposat la mort de moltes persones, de proposar a la ciutadania un debat profund sobre el valor dels serveis públics, els models de gestió i la necessitat de prioritzar el sector econòmic orientat al bé comú per damunt d’aquells que es centren en l’interès especulatiu i el benefici individual.
Com sempre, l’economia social, el cooperativisme i el tercer sector seran allà on calgui per fer propostes orientades a la creació d’una societat més justa, més democràtica i més equitativa. No defallirem. I només aquí, i fent nostres les paraules de Pere Casaldàliga, acceptem el concepte: “Som soldats derrotats d’una causa invencible”.
