08.06.2020 | Article d’opinió de Sira Vilardell, vicepresidenta d’ECAS i directora general de la Fundació Surt, al diari Ara.
Com ja estava anunciat, el govern de l’Estat ha aprovat l’ingrés mínim vital, una nova proposta d’urgència per pal·liar una pobresa que ja afectava més del 20% de la població i que amb els efectes de la pandèmia ha crescut encara més. El confinament i la frenada de l’economia productiva han portat a la tramitació d’ERTOs i a l’atur de milers de persones i, en conseqüència, a situacions de pobresa sobtada de gent que ja vivia amb una economia precària.
Les rendes monetàries, els ajuts i les beques a persones vulnerables per a qüestions bàsiques com l’alimentació, l’habitatge o els subministraments són múltiples i s’han intensificat aquests mesos per combatre aquesta pobresa creixent. Rendes monetàries que són insuficients en situacions d’extrema pobresa, i que estan molt burocratitzades; ajuts nombrosos i d’una alta complexitat, que fan complicat obtenir-los i conèixer-los amb detall. La situació de decreixement econòmic i la multiplicitat d’ajuts de dubtosa eficàcia ens han de portar a fer una reflexió sobre quina ha de ser la via per erradicar de forma efectiva la pobresa.
Les diferents fórmules que s’han dut a terme per mitigar la pobresa severa van posant en evidència que les rendes i ajuts condicionats no estan funcionant. Des de les entitats que treballem amb persones en situació de vulnerabilitat trobem, de manera quotidiana, estats d’extrema necessitat. Moltes persones i famílies senceres van quedant fora del sistema, cada cop més lluny d’aquest 1% de persones multimilionàries, però també cada cop més lluny del benestar i unes condicions de vida dignes. També veiem com va creixent de manera preocupant l’escassetat i les demandes de suport. Sense anar més lluny, a la Fundació SURT aquestes últimes setmanes hem triplicat el nombre de persones a qui donem suport en el punt de distribució d’aliments.
Treballar per la igualtat real és just el contrari d’aquestes situacions que van a més. ¿Serà efectiu l’ingrés mínim vital? Des de les entitats socials fa temps que debatem sobre rendes universals o condicionades i, sense haver-hi un acord clar sobre si la renda bàsica universal pot arribar a ser la solució, el que sí que tenim clar la majoria és que els ajuts condicionats no han funcionat per reduir la pobresa i són del tot insuficients.
A Catalunya, la renda garantida de ciutadania, malgrat haver incrementat la seva cobertura respecte al primer any, continua arribant a un percentatge massa baix de les persones que la necessiten i mostra de forma evident que la voluntat social i política que hi ha al darrere i la realitat en la gestió, altament condicionada, no van alhora. És una mostra de com les rendes condicionades són complexes, sovint estigmatitzants i altament burocratitzades.
La Xarxa Renda Bàsica va encarregar una enquesta per valorar quin suport social hi ha per implementar una renda bàsica universal i incondicional: el 56% de les persones enquestades es mostren favorables a implementar una renda bàsica com un dret de ciutadania. Potser és el moment de plantejar-nos com a repte un canvi en la política de rendes per aconseguir una igualtat d’oportunitats real.
En aquest sentit és interessant considerar l’experiment de renda bàsica a Finlàndia, que ha tingut una durada de dos anys. Els resultats mostren un augment de l’ocupabilitat de les persones que hi participaren i una millora en la seva qualitat de vida, tot i ser un pla pilot es preveien millores estructurals tant econòmiques com de benestar, segons els resultats obtinguts.
El que és evident és que l’augment de les desigualtats i necessitats en aquests dos mesos de confinament fan del tot insuficient l’IMV abans del seu desplegament. Malgrat la crisi oberta, estem davant d’una oportunitat per repensar el futur i les polítiques socials. O bé posem les bases per a una societat més justa i equitativa, o bé seguim amb propostes tàctiques i pal·liatives que mantenen les desigualtats i continuen emparant massa situacions d’exclusió.
