01.10.2020 | Article de Carles Campuzano, director de Dincat, al Social.cat
Si el Tercer Sector Social no existís, avui l’estaríem inventant. Aquesta afirmació és una obvietat però, encara que sembli mentida, al conjunt de les entitats socials d’aquest país ens toca recordar-ho. La campanya ‘Som essencials’, impulsada conjuntament des de la Taula del Tercer Sector i la Confederació durant les darreres setmanes, neix justament de la necessitat d’aixecar la veu en nom del teixit social del nostre país per recordar a la societat que les associacions, fundacions, entitats i cooperatives d’iniciativa social, han estat i són fonamentals en l’atenció dels col·lectius més fràgils i vulnerables durant aquests mesos tan intensos, difícils i dramàtics que estem vivint. I els que vindran.
El Tercer Sector Social, que forma part del dens i ric teixit associatiu del país, té el seu origen en les iniciatives socials i d’ajuda mútua de l’Església i el moviment obrer durant el segle XIX. Un teixit que es va estendre durant el primer terç del segle XX i que, tot i que la dictadura el va afeblir, no el va aconseguir ni liquidar ni domesticar. Amb el retorn de la democràcia i l’autogovern, ha estat, sens dubte, una peça clau en l’expansió del nostre Estat del Benestar i, ara, més que mai, el Tercer Sector Social necessita un nou marc legal que tingui com a objectiu central enfortir el seu paper com a pilar fonamental per a la cohesió social del país.
I és que el Tercer Sector no és només un proveïdor proper, arrelat, eficaç i eficient dels serveis públics que acompanyen i tenen cura dels col·lectius més fràgils, sinó una força que acumula i desenvolupa el capital cívic i social imprescindible per a fer funcionar bé una societat democràtica i decent. Sabem que el bon fer democràtic, la confiança que es necessita per a conviure persones que pensem diferent, tenim valors diversos i interessos contradictoris, exigeix l’existència d’institucions com les associacions i les fundacions que curen ferides, enforteixen el sentiment de comunitat, mobilitzen energies per la via del voluntariat i les donacions, donen veu a qui no en té, promouen canvis legals o situen a l’agenda política demandes i problemes no atesos. Construeixen, en definitiva, un “nosaltres” més ampli i obert. I en temps de pandèmia, de polarització política, de desigualtats socials, d’aturada de la mobilitat social, aquest és, sens dubte, un dels principals desafiaments que hem d’afrontar arreu, també a Catalunya.
El sector social reclama una llei del Tercer Sector que reconegui el seu paper clau en la provisió dels serveis socials, en la línia de les societats més avançades del nostre entorn, tal com contemplen les directives de la Unió Europea. Una llei que faci possible un model de col·laboració publicoprivada de qualitat, no basat en els baixos salaris dels treballadors, sinó en l’excel·lència en l’atenció a les persones. Un marc legal que enforteixi la participació de les entitats en la definició de les polítiques socials i que permeti un model de governança basat en el diàleg, la confiança i la complicitat entre la iniciativa social i la política. Un marc legal que, per la via de les reserves de mercat i les clàusules socials, impulsi la contractació publica com un motor per al creixement de l’ocupació per als col·lectius més vulnerables. Un marc legal que prioritzi, en les polítiques actives d’ocupació, la inserció de les persones amb més dificultats d’accedir al mercat laboral, a través de les subvencions salarials, la formació dual, l’acompanyament personalitzat i les inversions per millorar la productivitat. I, també, un marc legal que alliberi les energies de la societat per la via dels estímuls fiscals a les donacions de persones i empreses a les entitats sense ànim de lucre.
I més enllà de les lleis, ens cal una política clarament orientada a vigoritzar les capacitats del Tercer Sector (digitalització, promoció d’aliances i cooperacions, finançament d’estructures de segon i tercer nivell, formació de directius, facilitació de processos d’innovació i experimentació o internacionalització, entre d’altres) i que els fons europeus que arribaran a l’Estat espanyol durant els anys vinents també tinguin una dimensió social. Caldria un pla d’inversions socials en equipaments, tant en la renovació i modernització dels que han envellit i són obsolets, com en la posada en marxa de nous, que responguin als paràmetres de la sostenibilitat ambiental, la integració en la comunitat i la regeneració d’espais urbans degradats o en zones en risc de despoblament.
Vivim temps certament convulsos i complexos, però l’energia de la societat catalana ha de ser alliberada i posar-se al servei d’una societat més decent. En tornem a tenir l’oportunitat.
