El “racó de pensar” és, possiblement, una de les estratègies de càstig més populars dels darrers temps. Se n’han fet fins i tot adhesius per la paret, imagino que en algunes cases n’hi haurà en format vinílic indicant aquell espai que ha de ser per fer parar i “pensar” els infants . A casa meva no l’hem creat, però en tenim un de natural just al peu de l’escala.

Quan un adult envia un infant al racó de pensar, diria que el 99% de les vegades és perquè ha comès una infracció. Depenent de com d’estricte és l’adult, o de la seva percepció de la infracció, aquest “pensar” dura més o menys estona i l’objectiu de l’aïllament és reflexionar sobre la conducta inadequada, reconèixer els límits i contenir les pròpies emocions. Si un nen ha pegat el seu germà perquè s’han enfadat jugant, d’entrada l’agressor es convertirà en “pensador” i s’asseurà mentre l’altre és consolat pel dany sofert. Si té sort, el pensador estarà acompanyat per l’adult, que el mirarà seriós. Existeix la possibilitat, però, que el pensador es quedi sol en un racó de la casa, apartat temporalment de la vida quotidiana a l’espera que l’adult s’hi torni a acostar.

Sabem que la percepció del temps és subjectiva i que, quan ho passes malament, cinc minuts poden ser eterns. Així que si el pensador s’ha quedat sol, encara que només siguin cinc minuts, la sensació haurà estat poc agradable. “Bé, al cap i a la fi, ha comès una infracció”, pensarà molta gent. Ha rebut un càstig –lleu, greu o gravíssim depenent del criteri pedagògic de cadascú—, a priori eficaç perquè ha aturat la conducta –ara no pega al seu germà—, però –i aquí hi ha la clau de la conclusió a la qual vull arribar— si no fem un bon retorn a la dinàmica de la qual provenia abans d’anar a parar al racó de pensar, el càstig no haurà servit de res.

Per tant, és més important parar atenció i dialogar sobre com ha de poder retornar al seu lloc, i com es comportarà de nou en el mateix escenari. Serà imprescindible que pugui dialogar amb el seu germà, entendre que li ha fet mal i reparar aquest dany, ja sigui fent-li un petó, demanant-li perdó, fent-li un dibuix… qualsevol acció que sigui pensada per tenir cura de l’altre. Si no fem això, haver-lo apartat a pensar sense més no haurà servit de res; ans al contrari, fins i tot correm el risc que l’infant cregui que se l’aparta perquè és dolent.

En el retorn a la dinàmica, que es pot acompanyar d’una consigna del tipus “estem contents que vulguis tornar a estar amb nosaltres”, és important que l’acompanyem una estona per poder-li donar un espai de seguretat i de confiança. També per poder ajudar-lo a que no torni a pegar, mediant entre ell i el seu germà i posant nom al què ha succeït anteriorment.

Em val l’exemple per a totes aquelles persones que es troben internes en un centre penitenciari, com si fos un enorme racó de pensar que té per objectiu, de nou, modificar la conducta mitjançant un espai on reflexionar i reconèixer límits. La resposta punitiva sense reparació servirà segurament de ben poc. Els professionals dels centres penitenciaris són els adults que acompanyen al racó de pensar, els que ajuden a identificar conductes, emocions, opcions de reparació del dany, alternatives de resposta… i hi treballen de valent. Fan una gran tasca mentre els “pensadors” estan allà.

Tenen poc marge de maniobra, però, amb els casos que surten en llibertat definitiva directes des del segon grau (xifrats en un 60% el 2014). Aquests (ex)reclusos no han passat per un procés de transició a la comunitat, i per tant els professionals no els poden acompanyar en el moment més important, quan retornen a la dinàmica de la que provenien. És llavors quan cal oferir l’espai de seguretat i de confiança, quan més suport es necessita per no tornar a cometre la infracció per la qual van perdre la llibertat.

L’acompanyament postpenitenciari és un element clau de futur per a la prevenció de la reincidència. Hi apostem?