06.08.2018 | Article d’opinió de Beatriu Guarro, presidenta de SOS Racisme Catalunya, a Catalunya Plural

Els interessos econòmics a curt termini no asseguren més riquesa sinó que generen més inseguretat, més morts i més pobresa a llarg termini

Quan arriba l’estiu, molts mitjans s’omplen de notícies alarmants sobre les “allaus” de migrants que intenten arribar a territori espanyol per la frontera sud, creuant les tanques de Ceuta o Melilla, o directament a les costes andaluses amb embarcacions precàries. Però poques vegades ens informen que l’arribada de persones migrants d’origen africà representa poc més del 10% del total d’arribades (Dades 2017: 11.5%; font INE) i les entrades per Ceuta i Melilla, un 1,36%.

Tampoc no solem trobar informació fidedigna sobre les causes que obliguen aquestes persones a migrar. Oblidem que una bona part de la riquesa europea prové de l’explotació de recursos naturals de l’Àfrica (les mines d’or de Burkina Faso, explotades per la companyia suïssa Valcambi; les mines de coltan a la República Democràtica del Congo, una zona amb conflictes armats constants; els beneficis de la pesca al Senegal, que va signar un acord lleoní amb la UE que està provocant la pobresa dels antics pescadors de la zona; el gas i el petroli provinents de Mauritània i el Senegal…).

També s’oblida que els països europeus (Espanya inclosa) se situen entre els principals exportadors d’armes a països com els Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, Algèria, Marroc, Israel… No hi fa res que contravinguin acords de l’ONU que impedeixen vendre armes si hi ha conflictes oberts (com el que manté l’Aràbia Saudita amb el Iemen, per exemple).

Però als països de la UE (i, en general, als països rics de tot el món) no els interessa esbrinar les causes dels conflictes, dels quals en són còmplices la majoria de vegades, sinó aprofitar la mà d’obra barata que representen els fluxos migratoris: si hi ha feina, que vinguin migrants; si hi ha crisi, que se’n tornin. I aquest “que se’n tornin” passa per desregularitzar moltes persones que havien viscut al nostre país amb permís de residència i de treball; uns permisos que caduquen si la persona perd la feina i no en torna a trobar dins d’un termini determinat. Persones que potser fa 10 anys que viuen i treballen al nostre país.

Però és que en realitat mai no han estat considerades persones, mai no se’ls han respectat tots els drets que contempla la Declaració universal dels DDHH, malgrat siguin drets inherents a cada individu i estiguin reconeguts com a tals a les constitucions europees; però és que no ho són, de persones, només són mà d’obra barata i els seus drets els són escamotejats amb laberints burocràtics.

Europa s’entesta a continuar negant la realitat: amb tanques o sense, amb concertines o sense, continuaran arribant migrants. Els països europeus no estan fent res, ans al contrari, per millorar les condicions de vida dels països d’origen. Els fluxos migratoris han existit sempre i continuaran existint i precisament la història ens demostra que tenen tendència a autoregular-se. Els antics èxodes del camp a la ciutat, de les zones més empobrides d’un país a les més riques, ara s’han globalitzat, però continuen essent manifestacions d’aquest “proletariat nòmada” de què parla Alain Badiou.

Negar els mínims drets democràtics a les persones que ja han arribat als nostres països és un altre gran error de les polítiques europees. Cal garantir-los unes condicions de vida dignes, no només perquè estem parlant de drets democràtics universals, sinó perquè la negació d’aquests drets a determinats col·lectius genera bosses de pobresa totalment evitables, desigualtats profundes en l’accés a l’habitatge, al treball, a la sanitat, a l’escola… que no només perjudiquen les persones afectades, sinó que repercuteixen negativament en el conjunt de la societat i creen fractures en el teixit social, mentre alguns polítics, des de les seves torres d’ivori, busquen la manera de treure’n rèdit electoral.

A mitjà i a llarg termini, la regularització de totes les persones que es troben al nostre país (“papers per a tothom”) beneficiaria la societat en el seu conjunt: millor control dels impostos i, per tant, més i millors serveis públics; disminució de l’economia submergida (no ens referim al “top manta”, sinó a empresaris que ofereixen feines sense contracte amb salaris de misèria i amb condicions laborals abusives); revalorització dels llocs de treball; rendiment de les capacitacions de les persones migrants; cohesió social, en la mesura que es diluirien les diferències entre la classe obrera “autòctona” i la d’origen migrant… No es tracta només de respecte per la vida humana, també una mirada interessada apunta cap a la mateixa solució: l’economia, en el seu conjunt, se’n veuria beneficiada.

A curt termini, la situació actual només afavoreix els explotadors: els empresaris sense escrúpols, els fabricants de concertines (l’empresa malaguenya European Security Fencing exporta aquesta tecnologia a tot Europa)… I les màfies que trafiquen amb éssers humans, per descomptat, però és que aquestes màfies deixarien d’existir ràpidament si Europa establís vies d’entrada legals i segures, si no parlés d’externalitzar les seves fronteres a països com Líbia, on en aquest moment hi ha el mercat de carn humana més gran del món. Amb el pressupost anual de Frontex (320 milions d’euros el 2017, després d’un increment de 70 milions dels 250 pressupostats inicialment), l’agència europea que s’encarrega de controlar les fronteres, n’hi hauria prou per regularitzar totes les persones que arriben a Europa i oferir-los llocs de treball. S’acabaria amb el tràfic de persones, amb les violacions i la prostitució forçada, amb els assassinats massius, amb les morts diàries a la Mediterrània.Però els interessos són uns altres.

Culpar les “allaus migratòries” de la crisi econòmica, de la falta de llocs de treball, de la inseguretat ciutadana, dóna rèdits electorals: això no es pot negar. No hi fa res que es donin dades falses o exagerades, com parlar de “milions” d’africans quan es tracta de “milers”, no hi fa res que es permetin tantes morts evitables a la Mediterrània si les imatges serveixen per adormir consciències. Però Europa, la veritable Europa dels drets humans, la de les persones, la dels valors, cal que es desperti aviat si no volem que les polítiques xenòfobes, excloents, racistes i fins i tot genocides, no acabin tenint un pes massa insuportable sobre les nostres consciències. O és que només era retòrica aquell “Mai més!” de l’any 1945?

Recommended Posts