20.06.2017 | Article de Sonia Fuertes, vicepresidenta d’ECAS, publicat a Social.cat
En els darrers anys la capacitat d’incidència, d’interlocució i de generació de coneixement en el tercer sector social han crescut de manera pràcticament exponencial. L’intercanvi tècnic i professional i la seva traducció en noves propostes, així com la incidència en l’agenda política i social, han estat eixos predominants de la seva actuació, amb una capacitat d’impacte fora de qüestió. Tanmateix, la proliferació d’espais per al treball en xarxa ha impulsat un debat al voltant de l’articulació del sector: com promoure espais de confluència defugint de la duplicitat, com assolir representativitat respectant la pluralitat de veus i cercant allò que ens és comú.
Fa justament un any, el juliol de 2016, ECAS i l’Observatori del Tercer Sector organitzàvem la jornada ‘Governança, rol i incidència del tercer sector social en el context actual’. A la conferència marc, Fernando Fantova va descriure tres models organitzacionals que considera que conviuen en l’actualitat: els joncs (caracteritzats per la seva capacitat de resiliència), els brots (noves modalitats organitzacionals, dinàmiques i innovadores) i els zombies (organitzacions que perviuen amb una clara resistència al canvi). Una conclusió interessant del debat posterior va ser la necessària relació entre brots i joncs per mantenir-se vius, per no entrar en un funcionament “mortífer” o de “zombificació”, en paraules del conferenciant.
Possiblement, d’entre totes les qüestions que guarden relació amb la governança i la vigència del debat en el nostre context, aquesta és una de les més rellevants: la interacció entre organitzacions i la participació com antídot necessari per la supervivència i per la transformació social. I en aquest sentit, entenem que hem de considerar dos elements clau: el context actual i els marcs relacionals.
Sembla que hem acordat que si hi ha un tret que caracteritza el moment que vivim, aquest és el canvi d’època. La globalització (més econòmica que de drets), l’accés a la informació (i la seva contrapartida de control, el panòptic virtual), la complexitat, la immediatesa i la interdependència són, entre d’altres, característiques del present. En aquest paisatge, la societat líquida de Bauman ens alerta sobre les dificultats per establir vincles consistents.
Ara bé, en aquest context, emergeix amb força la demanda de participació, de generació d’espais per a la construcció col·lectiva. A aquest component d’interpel·lació, de demanda, hem d’afegir una necessària reflexió sobre les competències i sobre els marcs relacionals habilitats per a aquesta participació. Pel que fa a les primeres, és evident que convé un aprenentatge sobre els aspectes relatius a la comunicació i a l’intercanvi d’idees. Exposar les pròpies amb claredat i coherència discursiva, però també, i potser més important encara, escoltar altres posicionaments per tal d’avançar cap a un plantejament diferent, resultant d’aquesta dialèctica. Reivindicar per tant el debat en la seva versió més genuïna, partint del reconeixement de l’altre.
En relació als marcs relacionals, la diversitat, les aportacions pel que fa al coneixement i l’horitzontalitat, han de permetre l’obertura cap a una nova manera de fer. Multipolaritat i xarxa. Saber versus poder, amb tot el que això comporta. Aquestes consideracions ens impulsen a promoure canvis en el sí de les diverses organitzacions i també en la seva manera de vincular-se amb d’altres. Col·laborar per multiplicar. Preservar la diferència alhora que reforcem allò que compartim.
I aquí juga un rol fonamental el lideratge, entès com a relació, com a capacitat d’influència, com a canalització d’intel·ligència col·lectiva. Perquè, un cop més, és en comunitat que podem repensar-nos.
