Reconèixer la diversitat és la clau per a una acció social fonamentada en els puntals d’una societat dinàmica, responsable i integradora. El respecte, l’estima, la llibertat, la justícia, la tolerància, l’equitat, la pau, l’honestedat, la responsabilitat, la lleialtat i la comprensió a les diferències culturals i socials són els valors que el treball social pren com a propis per garantir una relació professional que combati prejudicis i estereotips.

Per tal de posicionar-nos des del coneixement de la realitat social, política i cultural de tots els usuaris amb els quals iniciem itineraris d’ajuda i servei, creiem que és necessari el treball preventiu en tots els àmbits (serveis socials bàsics i especialitzats, entorn escolar, judicial, salut, comunitari, etc.). Ara més que mai cal defensar la transversalitat en les intervencions, per tal de generar i procurar coneixements, canvis de mentalitat i competències interculturals. Així sabrem entendre els moments d’igualtat i d’equilibri entre professionals i usuaris, situant-nos en una condició d’intercanvi i de transvasament de cultura, idiomes i rituals, amb la predisposició d’entendre’ns i reconèixer-nos.

Enlloc com en la intervenció intercultural pren tant de valor el binomi temps i conversa com a garantia de guany de confiança. Així evidenciem l’interès per l’altre i la necessitat de fer-li percebre la voluntat d’entendre’l per possibilitar-li el poder ser. És necessari incorporar com a estratègia d’innovació la més antiga de les eines: la comunicació. Cal parlar, escoltar i empatitzar amb les expectatives de les persones i les comunitats. Els professionals del treball social tenim la responsabilitat d’acceptar-nos com a part en els processos de recerca i construcció d’identitat, nostres i de les persones usuàries, i de fer-ho des de la sensibilitat, a partir de la relació intercultural que establim.

La interculturalitat ja no és un àmbit, un sector o una especialització ni forma part del triatge professional. És una condició inherent a la intervenció social actual que s’ha d’incorporar com a model d’intervenció, en la seva dimensió més propera a la relació amb les persones. Ens disposa amb unes bases per conèixer la nostra realitat social, convivencial i política. Només entenent-la com a fortalesa, podrem gaudir de les oportunitats i de la riquesa que l’acompanyen. Partir d’aquest model de referència ens ajuda a entendre altres visions del món, permetent aflorar tots els colors, els sons, els problemes i les solucions, les complementarietats i l’enriquiment social. En definitiva, la interculturalitat forma part del creixement en dignitat de qui la practica, sigui individu, col·lectiu, institució o societat.

Aquest concepte global i comunitari sovint ve acompanyat de crues vivències de solitud, por, incertesa i patiment. Podem trobar diversos escenaris de menors no acompanyats, famílies no reagrupades, pares, mares, germans i tiets que, sols, busquen construir llars on refer la vida familiar i que somien amb un futur, sovint de tan llunyà invisible, mentre pateixen un present que els empeny cap a l’abatiment. Per això cal defugir de l’ús dels serveis socials com a elements de control i viure’ls com a espais d’encontre, refugi i acollida, on es posi en evidència que la interculturalitat és un element definitori de la societat actual. Així, els professionals hem d’exercitar i assolir noves competències, adobar habilitats i promoure capacitats personals que ens predisposin i ens apropin a ser elements de suport i canvi.

D’altra banda, també hem de ser especialment curosos amb la dimensió atorgada els qui formen part de famílies que fa generacions que van venir, entestant-nos a definir-los com a immigrants, sigui pels seus noms —propis del país d’origen—, sigui pel seu color. Actualment, la nostra societat només es pot considerar diversa i el repte és identificar-la com a oberta, justa, igualitària i inclusiva.

Aquesta és una oportunitat per als professionals per repensar el seu paper, la seva proposta d’obrir-se al món, la seva possibilitat de fer de nexe entre persones i grups mes enllà de la paraula que emprem per anomenar-los (MENA, refugiat, asilat, immigrant, estranger, nouvingut, etc). Si les relacions individuals són importants per sentir-se estimat i acollit, l’abraçada del context no ho és menys. El context i el tracte que aquest dona a qui el conforma, crea identitat i compromís i genera vincles. Tant se val si parlem d’escola, de serveis socials, d’hospital, de comunitat de veïns, de lloc de treball o de carrer, tots són corresponsables de l’èxit global de la societat intercultural.

Fem nostres les paraules que el filòsof Raimon Pannikar va dir com a resposta a una pregunta sobre la interculturalitat:

– Vol dir que per assolir punts de contacte entre les diferents cultures, per conquerir la real interculturalitat, tots hem de renunciar una mica a la nostra cultura? —va preguntar el periodista.

– L’ideal és no renunciar a la cultura, per no absolutitzar-la. A mi m’agrada molt el vermell, però em manca tot l’arc de Sant Martí per gaudir de la totalitat de la seva bellesa. Si tots parléssim una sola llengua, estaríem immersos en un avorriment total. La solució no és ser tothom igual, sinó saber gestionar la diferència. Quan era jove tenia una frase: La saviesa és l’art i la ciència de saber convertir les tensions mortals en polaritats creatives. La polaritat és natural: blanc/negre, hivern/estiu, home/dona… Però la saviesa vol la diversitat del món. La interculturalitat és obrir-me jo per gaudir de l’arc de Sant Martí de la diversitat cultural, per gaudir de l’altre, encara que no l’entengui del tot perquè sóc especialista d’un sol color. La interculturalitat comença quan no creiem ser la totalitat del gènere humà –va respondre Raimon Pannikar.

Amb motiu del Dia mundial de la diversitat cultural pel diàleg i el desenvolupament, celebrat aquest mes de maig.