28.05.2013 | Article de la Comissió de Dependència del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya publicat al portal Social.cat

La davallada de la dependència

La Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, aprovada l’any 2006, va suposar un reconeixement per a un gran nombre de persones amb dependència i per als seus cuidadors, així com un repte per a la promoció de l’autonomia de les persones amb algun tipus de discapacitat. Es reconeixia per primera vegada la figura dels cuidadors, sobretot dones, i se’ls donava d’alta a la seguretat social a càrrec de l’Estat; gràcies a aquesta cotització, tenien dret a la jubilació.

El desplegament de la llei s’iniciava el 2007 amb els grans dependents (grau i nivell 3.2 i 3.1) i es completava el 2013 amb els moderats (grau i nivell 1.2 i 1.1), si bé el desenvolupament s’estenia fins el 2015.

L’any 2012 va suposar el trencament d’aquest desplegament en els següents apartats:

• Modificació i enduriment del barem de valoració de la dependència
• Eliminació dels nivells de dependència
• Disminució de la quantia de les prestacions
• Eliminació de la retroactivitat econòmica de les prestacions econòmiques per als cuidadors no professionals
• Supressió de la cotització obligatòria a la seguretat social dels cuidadors no professionals per part de l’Estat
• Endarreriment de l’atenció als dependents moderats fins al juliol de 2015

Després d’aquesta gran retallada, a finals d’abril d’enguany el Govern central anuncia un estalvi de 1.108 milions d’euros en dependència que en fa témer una de nova. Tot i que no sabem encara com es concretarà, tot fa pensar que els qui la patiran seran, un cop més, les persones més vulnerables i sense recursos econòmics per assumir el cost dels serveis. La qual cosa carregarà encara més els serveis socials municipals, que veuen com els seus habitants, ofegats, demanen ajuts que els Ajuntaments no poden oferir. L’augment del copagament serà inassumible per a moltes famílies, que sovint viuen de la pensió de la persona dependent.

De quina manera podem atendre les persones amb dependència moderada i les persones més fràgils i vulnerables –sense grau de dependència reconegut— si no tenim recursos a oferir? Parlem de persones que no poden gaudir d’un centre de dia, on es podrien prevenir determinades patologies, perquè no se’l poden pagar de la seva butxaca.

I parlem també de persones soles o amb una xarxa de suport feble que han expressat la seva voluntat d’anar a una residència, però no poden. En alguns casos requereixen suport en el desenvolupament d’algunes activitats de la vida diària, en altres se senten soles i en altres veuen com el seu habitatge es deteriora perquè, amb els seus ingressos cada cop més reduïts, no poden assumir les reformes o el manteniment que requereix. Parlem de persones que, abans de la llei de dependència, a Catalunya estaven protegides per ajuts a l’accés residencial previstos en la cartera de Serveis Socials, que atorgava habitatges tutelats i recursos de caràcter temporal o permanent, tant diürns com residencials.

Com podem evitar recaure en les pràctiques d’economia submergida vinculades a la figura del cuidador? Després d’haver dignificat la tasca que desenvolupen aquestes persones, novament les aïllem i marginem del sistema de cotització, amb el risc que això suposa d’excloure-les de la societat en general.

I de la promoció de l’autonomia de les persones dependents, què n’hem fet? Per quan s’espera l’anunciada Llei catalana de promoció d’autonomia personal?