Skip to content

11.10.2021 | Article d’opinió de Teresa Crespo, membre de la vocalia de pobresa d’ECAS, a Xarxanet

Un any més arriba el 17 d’octubre, Dia internacional per a l’erradicació de la pobresa, i se celebren actes arreu per alçar la veu en nom d’aquells que no en tenen i denunciar un món on les desigualtats són cada dia més grans. Els rics acumulen més riqueses mentre els pobres es troben en una situació que difícilment superaran, privats dels mínims ingressos per viure dignament. El sistema econòmic dominant no busca la redistribució de les riqueses, ni el benestar de tota la ciutadania: el principi que defensa és el del benefici individual seguint les lleis del mercat.

Malauradament, aquesta realitat colpidora es reprodueix a escala mundial i els senyals de canvi són minsos. Segons la FAO, 795 milions de persones pateixen fam al món, encara avui. Els països desenvolupats comencen a estar preocupats pel risc d’exhaurir les riqueses naturals del planeta, necessàries per mantenir els seus nivells productius assolits, alhora que va creixent la consciència sobre la destrucció del medi ambient. I han reaccionat amb mesures restrictives que comprometen igualment els països subdesenvolupats que han estat víctimes del colonialisme i no han assolit el benestar socioeconòmic desitjable.

Ara es pretén limitar les seves possibilitats de desenvolupament per mantenir les condicions necessàries per a aquells que durant anys s´han beneficiat dels seus recursos. És evident que les riqueses que han estat acumulades per una part del planeta han condemnat la resta a viure en una situació de precarietat permanent que no sembla que pugui superar-se. Justícia global significa que tots els habitants del planeta tenen els mateixos drets i haurien de gaudir de la igualtat d’oportunitats, però massa sovint s’oblida defensar-los malgrat molts països els han subscrit en diferents declaracions i convencions.

La vacunació de la covid-19 ho torna a evidenciar. Els països desenvolupats han aconseguit nivells del 80 i el 90% de vacunats i estan parlant d’administrar una tercera dosi, mentre hi ha països del tercer món que no arriben al 5% de població vacunada. Els drets a la vida i a la salut són universals, però no es mesuren ni es valoren d’igual manera arreu del món.

Vull recordar també la situació més propera a casa nostra, on les successives crisis que hem patit –la de 2008 i l’actual derivada de la pandèmia— han agreujat i cronificat les desigualtats i les situacions de vulnerabilitat. Malgrat les reactivacions econòmiques que s’experimenten a partir de certs moments, la pobresa ha seguit estenent-se i ha esdevingut més severa i profunda. Avui tenim un 26,3% de la població catalana en risc de pobresa o exclusió, i un 6,2% es troba en situació de privació material severa. No cal dir, a més, que alguns col·lectius pateixen molt més fortament l’impacte d’aquestes crisis: les dones, el jovent, les persones majors de 65 anys i les migrades tenen major dificultat per trobar una ocupació o un habitatge digne, i algunes d’elles pateixen situacions de racisme i xenofòbia que dificulten encara més la integració.

Cal tenir mirada llarga amb la realitat mundial que ens interpel·la, però a casa nostra convivim amb moltes persones que pateixen. Totes i tots ens hem de sentir corresponsables com a ciutadans i exigir alhora l’acció dels poders públics per construir un sistema de protecció social efectiu sobre la lògica dels drets de totes les persones i de la justícia social. Mentre les administracions no actuïn decididament, el nostre suport i col·laboració per a la millora del benestar general tindrà un pes específic important per no deixar ningú enrere.