Skip to content

07.10.2021 | Nota de premsa d’Arrels Fundació

  • Tres de cada quatre persones que s’han quedat al carrer a Barcelona vivien abans a altres municipis catalans (el 20%), a diferents llocs de l’Estat espanyol (22%) o a altres països (34%). D’aquestes, un 61% han començat a viure a la intempèrie quan ja vivien a Barcelona.
  • Destaca el fet que quatre de cada deu persones que han arribat a Barcelona diuen haver-ho decidit elles mateixes, i dos de cada deu per recomanació de familiars o amistats. Només un 1% de les persones han marxat del municipi on vivien i han arribat a Barcelona per recomanació dels serveis socials.

On van tenir la seva última llar les persones que viuen al carrer a Barcelona? En quins municipis vivien abans d’arribar a la ciutat? On van començar a viure al carrer? Hem preguntat a les persones que viuen al ras a Barcelona per aprofundir en la seva trajectòria. Tres de cada quatre vivien en altres ciutats i la meitat va venir per buscar feina. El 61% de les persones que en el seu moment van arribar des d’un altre municipi, però, han començat a viure a la intempèrie quan ja vivien a Barcelona.

De manera habitual, a Arrels sortim al carrer per parlar amb les persones que viuen al ras i conèixer la seva realitat. Solem preguntar si tenen cobertes les seves necessitats bàsiques, el temps que fa que viuen al carrer, si han patit agressions o han necessitat anar a l’hospital. El novembre del 2020, vam voler aprofundir en la seva trajectòria, és a dir, saber si havien viscut en altres municipis abans d’arribar a Barcelona, el motiu que les va portar a la ciutat i en quin moment i on es van quedar a la intempèrie, entre d’altres. Els resultats els recollim a l’informe Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a la Barcelona.

D’on vénen les persones que viuen al carrer a Barcelona? Com passa a moltes grans ciutats, a Barcelona viuen persones que han viscut a la capital catalana i moltes altres que en algun moment de la seva vida van migrar; amb les persones que viuen al carrer això també passa. De les 367 persones que vam entrevistar la nit del 26 de novembre, el 13% ens va explicar que sempre ha viscut a la capital catalana. Tres de cada quatre persones, en canvi, han viscut amb anterioritat a altres municipis catalans (el 20%), a diferents llocs de l’Estat espanyol (22%) o a altres països (34%). Només el 5% de les persones han explicat que abans vivien en algun municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona, sobretot a Santa Coloma de Gramenet i a L’Hospitalet de Llobregat. En tots aquests municipis on vivien anteriorment, la majoria de les persones tenia un allotjament.

Per què van decidir venir a Barcelona? La majoria de les respostes que hem rebut tenen a veure amb un motiu estructural: buscar feina. Així ho diuen el 49% de les persones que no han viscut sempre a Barcelona. Si ens fixem en el gènere, representen el 38% dels homes i el 33% de les dones; si ens fixem en la procedència, el 33% de les persones nascudes en un país comunitari i el 43% de les persones extracomunitàries que ara viuen al carrer a Barcelona van arribar cercant oportunitats de treball. Per edats, també representa el primer motiu entre els joves de 16 a 25 anys (el 68%) i les persones d’entre 26 i 35 anys (el 41%).

A més de buscar feina, les persones amb qui hem parlat expressen voler assolir una millor qualitat de vida (25%) i retrobar-se amb familiars i amistats (18%) com a motius importants que en el seu moment les van portar a venir a Barcelona. També destaca el fet que 4 de cada 10 persones que han arribat a Barcelona diuen haver-ho decidit elles mateixes, i 2 de cada 10 per recomanació de familiars o amistats. Només un 1% de les persones han marxat del municipi on vivien i han arribat a Barcelona per recomanació dels serveis socials.

Les persones que ara viuen al carrer a Barcelona han començat a viure al carrer a la capital catalana o a altres municipis? Com esmentàvem, un 13% de les persones que hem entrevistat han viscut sempre a Barcelona i, per tant, ja estaven a Barcelona quan es van veure abocades a viure al ras, però què ha passat amb el 76% de les persones que diuen que abans d’arribar a la capital catalana vivien en altres indrets? El 61% van començar a viure a la intempèrie quan ja estaven a la ciutat de Barcelona, mentre que un 26% afirma que prèviament ja vivien al carrer en altres municipis. Hi ha persones que, durant tota la seva trajectòria de vida al carrer, s’han mogut per diferents llocs i han anat i tornat de Barcelona, però un 51% afirma que no ha viscut al carrer a cap altre municipi que no sigui la capital catalana.

Quant temps fa que les persones viuen al carrer a Barcelona? L’enquesta que vam fer el 26 de novembre de l’any passat s’adreçava a totes les persones que dormien al ras a la ciutat, però vam detectar una particularitat respecte a anys anteriors: vam trobar menys persones que feia poc que vivien al carrer i sí més persones en una situació més cronificada. En conseqüència, el temps mitjà d’estada al carrer ha augmentat fins als 5 anys i 6 mesos (l’any 2019 era de 3 anys i 5 mesos). De tot aquest temps de vida al carrer, les persones ens han explicat que, de mitjana, fa 3 anys i 9 mesos que estan vivint als carrers de Barcelona, és a dir: el 67% de la seva trajectòria de vida al carrer ha transcorregut a la capital catalana. També vam preguntar quant temps feia que no dormien una nit sota cobert, és a dir, en un alberg, una pensió, una casa d’amics o coneguts o un habitatge ocupat, entre d’altres. De mitjana, i com es veu a la gràfica següent, fa 2 anys i 4 mesos que les persones que vam entrevistar dormen al carrer de manera continuada.

La situació administrativa, clau per accedir a drets

Tenir en ordre la documentació personal com el passaport, el DNI, el certificat de ciutadania de la Unió Europea o el permís de residència és essencial per empadronar-se, tenir assistència sanitària continuada, obrir un compte bancari i accedir a prestacions, entre d’altres. En el cas de les persones que viuen al carrer, tot això és més complicat, sobretot en el cas de les persones migrades, que són 7 de cada 10 persones vivint al ras a Barcelona. A l’informe Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a la Barcelona hem volgut aprofundir en aquestes qüestions.

El 25% de les persones sense llar que vam entrevistar tenen nacionalitat espanyola, un 28% procedeixen d’altres països de l’Europa comunitària i un 44% de països extracomunitaris. A la pràctica, únicament el 27% de les persones comunitàries entrevistades diuen tenir el certificat de la Unió Europea i només l’11% de les persones extracomunitàries tenen permís de treball i residència. Els requisits que es demanen per regularitzar la situació de les persones migrades deixen fora la majoria de les persones migrades que viuen al carrer i les exclouen de poder accedir a drets bàsics.

En el cas del padró –imprescindible per accedir al sistema de protecció social, a la targeta sanitària o a un allotjament-, el 47% de les persones entrevistades diuen tenir-lo; de fet, 6 de cada 10 d’aquestes persones estan empadronades a la ciutat de Barcelona. El 31% de les persones que viuen al carrer a Barcelona, en canvi, expliquen que no estan empadronades i destaquen com a arguments la manca d’informació (en el 15% dels casos), la falta de documentació prèvia (45% dels casos) i la negativa del municipi a empadronar-les (3% dels casos).

Propostes per lluitar contra el sensellarisme

El sensellarisme és una problemàtica complexa i de causes estructurals que cal abordar de manera coordinada entre totes les administracions. A l’informe Viure al carrer en temps de pandèmia. Una enquesta a les persones que viuen al ras a la Barcelona recollim una sèrie de propostes que sobretot s’adrecen a l’àmbit municipal i català:

  • Atendre totes les persones que viuen al carrer des de cada municipi. Tant Barcelona com la resta de ciutats i consells comarcals catalans han d’atendre les persones que viuen al carrer al seu territori.
  • Obrir espais petits a cada barri perquè, de manera immediata, centenars de persones deixin de dormir al carrer cada nit.
  • Habilitar més espais diürns on les persones puguin descansar durant el dia i sentir-se protegides.
  • Mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva -agilitzant la burocràcia i informant millor les persones sobre on anar a buscar ajuda- i més facilitats perquè les persones que viuen al carrer accedeixin a habitatge públic.
  • Simplificar els tràmits per obtenir la documentació bàsica i, d’aquesta manera, permetre que les persones que viuen al carrer accedeixin a drets com anar al metge amb la targeta sanitària, buscar feina o demanar ajuts socials.
  • Més coordinació i formació dels cossos policials per evitar pràctiques habituals i que vulneren drets, com llençar les pertinences de les persones o fer moure de lloc la persona.