Skip to content
Els representants de les organitzacions promotores del Manifest i de la jornada

El procés de privatització de les caixes es pot capgirar, però cal que el poder polític mogui fitxa. Aquest és el diagnòstic de la situació que ha fet Maties Vives, ex-conseller de Caixa Catalunya, en una jornada organitzada per la Taula d’entitats del Tercer Sector al voltant del risc que suposa per a l’obra social la transformació que està experimentant el sistema financer actual al nostre país.

De caixes a bancs, la fí del compromís amb la societat? és la pregunta que dóna títol a la trobada, en el marc de la qual s’ha llegit un Manifest En defensa de les Caixes d’Estalvi i de la seva funció d’impuls econòmic i social del territori i del país. Ignasi Faura, del Fòrum d’Economia Social, ha estat el portaveu d’un text promogut per una quinzena d’organitzacions, entre elles Justícia i Pau, Òmnium Cultural, els sindicats UGT i CCOO, la Unió de Consumidors de Catalunya i l’Associació d’usuaris de bancs, caixes i assegurances.

El nou marc legislatiu espanyol –definit pel Reial decret llei 11/2010 de 9 de juliol i el Decret llei 5/2010 de 3 d’agost– promou la privatització i ‘bancarització’ de les caixes d’estalvis, que comportaria previsiblement un acusat debilitament de la seva obra social. Els drets polítics que, en virtut de les noves lleis, s’atorguen a les quotes participatives –“accions” encobertes, segons Maties Vives, la retribució de les quals va en contra de l’obra social– és un dels factors que posa en risc el caràcter fundacional de les caixes, marcat pel seu compromís cívic i social.

El “fet diferencial” de les caixes té una doble lectura en el cas de Catalunya, ja que al fet que no hi hagi uns accionistes que es puguin repartir els beneficis –sinó que sigui la societat en el seu conjunt la receptora dels guanys, reconvertits en serveis–, se suma la peculiaritat del panorama català de les caixes. A diferència del que passa a la resta de l’Estat, no hi ha hagut un “projecte nacional” financer per part del Govern, segons Vives, que ara és més necessari que mai per salvar les caixes tal com les entenem. A més, caldria també un “compromís nacional” per part de la societat civil, que podria prendre com a model el cas del País Basc.

Els sistemes financers francès i italià –descrits a la jornada per Stéphane Coste (responsable de la prospectiva estratègica de Crédit Coopératif) i Vera Negri Zamagni (professora d’història econòmica a la Universitat de Bologna), respectivament– podrien aportar també elements de reflexió interessants a l’hora de dissenyar el nou mapa espanyol. A França existeix un model dual, fruit d’un procés de reconversió de les caixes tradicionals en bancs cooperatius, endegat el 1995, que ha gaudit d’un ampli consens social. A banda d’assegurar la funció social de les caixes, les vincula a l’economia social i els projectes locals.

La proximitat i la dimensió de les caixes d’estalvis catalanes són dues de les característiques que Maties Vives reivindica com a definitòries i imprescindibles en el sistema  financer. L’actual Secretari General del Centre de recursos per a la protecció de la salut i el medi ha afirmat que cal continuar creient en “les coses petites”: enfront de la “preocupant tendència global a considerar que allò petit i local no té transcendència”, Vives reclama que es valorin i protegeixin. En el cas de les caixes, els requeriments d’augmentar les reserves de capital establerts per l’última cimera del Comitè de Basilea de Supervisió Bancària són un exemple dels efectes perversos d’aquesta tendència: “Si es legisla pensant en la gran banca, s’està propiciant la desaparició de les caixes”. I els principals perjudicats, segons l’exconseller de Catalunya Caixa, seran els Ajuntaments i les entitats socials. És a dir, els ciutadans.

Àngels Guiteras, presidenta de la Taula del Tercer Sector Social, durant la seva intervenció

En una taula formada per representants de diferents àmbits de la societat civil –usuaris, entitats socials, territori, treballadors i dimensió nacional-, la presidenta de la Taula del Tercer Sector Social, Àngels Guiteras, va qualificar d’“antisocial” el procés de bancarització de les caixes i va recordar “l’efecte devastador” que pot tenir pel conjunt d’entitats del tercer sector la reducció de l’obra social. Malgrat que l’obra social “fins ara no ha estat pura, sinó en gran part una política de màrqueting”, Guiteras va mostrar la preocupació del sector perquè amb el procés de privatització “no s’estan proposant alternatives per cobrir el valor afegit de les caixes”.

Santi Cayuela, economista i extinent d’alcalde de Cerdanyola del Vallès per ICV-EUiA, va posar sobre la taula la destrucció de llocs de treball que pot suposar una nova onada de fusions, que “generarà problemes de cohesió social a cadascun dels municipis” que hauran de gestionar “els que sempre hi són: l’administració, les entitats i els sindicats”. Dolors Llobet, portaveu de CCOO-Catalunya, va defensar la necessitat de remodelar i exigir responsabilitats al sector financer, que és on té origen la crisi, mentre que “el que s’està modificant i retallant és en l’àmbit dels drets laborals i socials”.

La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, va dur la qüestió a l’àmbit nacional afirmant que “els atacs a les finances catalanes posen en perill la nostra identitat, de la mateixa manera que els atacs a la llengua”. El govern autonòmic té competències respecte a les caixes, però els aspectes relacionats amb els bancs es legislen principalment des de l’Estat, de manera que en opinió de Casals és un procés de recentralització política i econòmica. En nom dels usuaris, Manuel Pardos, president de l’Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (ADICAE), va defensar el model de les caixes davant la possible privatització, malgrat que  fins ara la participació dels clients als òrgans de govern “ha estat una farsa”.

Arrel d’una pregunta formulada des del públic, tots els ponents van coincidir que els propers passos són fer extensa la plataforma i el manifest a altres entitats, remetre’l al nou govern de la Generalitat de Catalunya i demanar als grups parlamentaris que prenguin alguna posició al respecte.