Skip to content

11.06.2020 | Article d’opinió de Sira Vilardell, membre de la Vocalia de Pobresa d’ECAS, publicat a Social.cat

Diuen que sense crisi no hi ha reptes, i sense reptes no hi ha oportunitats. Un bon exemple n’és l’Ingrés Mínim Vital (IMV), un nou subsidi aprovat pel Govern espanyol que arriba enmig d’una crisi sense precedents, amb l’esperança que permetrà pal·liar les situacions de pobresa i escassetat a les quals s’han vist abocades moltes persones i famílies en aquests darrers mesos. Situacions que s’afegeixen a una precarietat ja existent, molt incrustada i de base estructural.

Des de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) valorem en positiu aquest nou recurs que suposa una oportunitat per a moltes persones que no poden garantir actualment la cobertura de les seves necessitats més bàsiques. Celebrem per tant l’aprovació d’aquesta nova renda com un pas important per fer front a la pobresa extrema existent, si bé la seva condicionalitat i les incògnites en la seva implementació ens porten a reflexionar sobre quin impacte real tindrà en la millora de les condicions de vida de qui més ho necessita.

Reflexions obligades tenint en compte que l’Ingrés Mínim Vital es planteja, com la majoria d’ajuts i prestacions existents, amb massa condicionants i requisits complexos, que fan preveure que bona part de les persones més vulnerables no podran accedir-hi.

Les persones immigrants en situació administrativa irregular, per exemple, les persones en règim penitenciari o els joves en serveis residencials segurament no podran disposar d’aquesta prestació per al seu procés d’emancipació individual. Als discapacitats intel·lectuals amb incapacitació jurídica, les persones sense llar, les persones amb malalties cròniques i els joves que estan a l’atur els serà difícil complir el requisit de disposar de domicili independent els tres anys previs a la sol·licitud, i d’estar donats d’alta a la Seguretat Social durant 12 mesos (malgrat definir-se aquest subsidi, com una prestació no contributiva).

Serà realment un dret subjectiu de ciutadania i un veritable escut social, com es presenta l’Ingrés Mínim Vital, una renda que deixa excloses bona part de les persones que ho necessiten? Serà possible la voluntat del Govern espanyol d’arribar al 20% més pobre de la societat espanyola deixant al marge tots aquests col·lectius?

En un moment d’emergència com l’actual, ningú hauria de quedar fora, i per tant ens cal demanar flexibilitat i agilitat en la implementació d’aquest nou ajut, així com assegurar la coordinació en la gestió i la concordança de criteris entre l’administració estatal i l’autonòmica a fi d’evitar contradiccions o perjudicis sobrevinguts per a les persones beneficiàries.

Però intuïm que això no serà suficient per assegurar la seva total eficàcia. L’existència de múltiples ajuts i prestacions al llarg dels anys, condicionades totes elles, que no han permès aturar la creixent desigualtat i no han assegurat la protecció social a moltes de les persones més vulnerables, així ho demostren.

Mentre esperem un reglament que doni resposta a moltes de les incògnites no resoltes al voltant de la implementació i la cobertura de l’Ingrés Mínim Vital, el debat sobre la necessària incondicionalitat i universalitat en l’aplicació de les polítiques de garantia de rendes segueix avançant i guanyant força. Un debat que ens porta, forçosament, a la revisió del model actual de protecció social perquè avanci cap a un model més equitatiu i capaç de situar la renda bàsica universal com a possible instrument per erradicar definitivament les situacions de pobresa i exclusió econòmica existents. Un debat que haurem de seguir tenint si, una vegada més, les fórmules proposades no funcionen.

  • Comparteix: