28.08.2018 | Article de Sira Vilardell, directora general de Fundació Surt, publicat a Social.cat
No cal anar massa enrere per situar-nos en temps on el model familiar hegemònic i de referència era, gairebé de forma exclusiva, el model biparental. Un model basat en l’enllaç d’un home i una dona heterosexuals, amb fills/es a càrrec, amb els rols molt definits i on el principal sustentador de la família era l’home.
Malgrat que la família “tradicional” o “clàssica” és encara molt present i predominant en la nostra societat (minoritària però, si fem el còmput a nivell mundial), en les últimes dècades han anat emergint i s’han anat reconeixent nous models familiars que han donat pas a una àmplia diversitat i pluralitat de famílies i de noves situacions. Cada vegada són més habituals les llars on hi viuen un/a sol/a progenitor/a amb els seus fills/es, persones separades que conviuen amb noves parelles i amb els respectius fills/es o amb fills /es en comú, persones que viuen soles, parelles sense fills/es, parelles homosexuals amb o sense fills/es, etc… Nous estils de vida que apareixen de la mà dels canvis econòmics, culturals i socials dels últims temps, que han anat impactant també en el tipus de relacions socials i de formes de convivència.
Aquesta pluralitat de tipologies de família ha donat pas a noves oportunitats i, per tant, a una major autonomia i llibertat de les persones. A la vegada, però, ha comportat nous reptes encara no resolts i algunes resistències de les posicions més conservadores.
I és que estem davant d’un escenari ja irreversible, que obliga a revisar si les estratègies i polítiques públiques actuals donen resposta a les necessitats i demandes generades per aquests nous models de família.
L’exemple més clar el trobem en les famílies monoparentals, encapçalades en més d’un 85% per dones. Un tipus de model familiar que malgrat que ha anat creixent en els últims temps, suposa avui en dia un dels col.lectius més vulnerables si analitzem els impactes i conseqüències que comporta la situació de “monoparentalitat”: major índex de risc de pobresa (35,5% enfront un 24,2% en el cas de famílies biparentals amb fills/es, o d’un 15,6% en parelles sense fills/es, segons dades d’IDESCAT), menors oportunitats d’inserció al mercat laboral, dificultats de conciliació de temps personals, familiars i laborals, problemes d’estrès i salut, sobreocupació, situacions de discriminació per a l’estigmatització social que hi pot haver encara envers aquest col·lectiu, entre d’altres.
Impactes que es recullen clarament en l’últim informe INSOCAT, Les veus de la pobresa des de dins, que ECAS va presentar el passat mes de juliol.Un informe que remarca que la pobresa es cronifica i té principalment cara de dona, i que mostra l’alta vulnerabilitat de les famílies monoparentals. Situacions de molta complexitat a les que, com mostra l’informe, han de front a diari i que tenen impactes no només materials i d’escassetat de recursos, sinó també en la salut física i mental, en les relacions personals o en el seu desenvolupament i autonomia personal. Impactes que en moltes ocasions es transmeten també a fills i filles.
Des d’una dimensió de gènere, també en les famílies monoparentals, les desigualtats són evidents. No només perquè estan encapçalades en un percentatge molt més elevat per dones, sinó perquè es constata que, en la seva gran majoria, la situació de les famílies monoparentals encapçalades per dones és molt pitjor en comparació de les encapçalades per homes.
I és que, a la vulnerabilitat de fer-se càrrec de forma individual dels fills/es, s’hi afegeixen les desigualtats ja estructurals de gènere, que impacten en les seves oportunitats laborals, en una major precarització dels llocs de treball, una bretxa salarial encara massa elevada i moltes altres situacions de discriminació i vulneració de drets per raó de sexe.
Si alguna cosa ha posat en evidència la “monoparentalitat” és que les polítiques públiques i de benestar estan encara molt sustentades en un model patriarcal i de divisió sexista de rols. Només des d’aquí s’explica que les famílies monoparentals encara no tinguin la mateixa protecció social que altres models familiars, essent aquestes les més vulnerables, o que fins i tot es retiressin algunes de les ajudes que ja disposaven, com el descompte en les taxes de la matrícula universitària que va ser suprimit el 2012, que les equiparava amb les famílies nombroses.
És indispensable, per tant, assegurar les mesures socials, polítiques i econòmiques necessàries que donin suport i protecció a les persones que viuen en famílies monoparentals i a les seves circumstàncies específiques, i que es faci partint del context de diversitat familiar actual, en el que tant l’Estat com el mercat de treball i la societat en general s’han d’anar acoblant.
Dins dels drets socials hauria d’estar assegurat també el dret de qualsevol persona a poder formar una llar monoparental sense que existeixi el risc –majoritari en molts casos– d’haver de caure sota el llindar de la pobresa.
