Skip to content

20.02.2020 | Debat organitzat per Barcelona Metròpolis 

El que ens ha empobrit tremendament no ha estat la crisi, sinó com s’ha gestionat. L’anomenat austericidi. Coincideixen en el diagnòstic quatre veus tan legitimades i documentades com les que fa uns dies van debatre sobre les noves vulnerabilitats socials convocats per la revista Barcelona Metròpolis: l’economista Antón Costas, la politòloga Marga León, el sociòleg Xavier Martínez-Celorrio i la periodista Milagros Pérez-Oliva, directora de la publicació.

20200220_NovesVulnerabilitats_BCNMetropolis_ACostasLes noves vulnerabilitats són fruit d’aquesta mala gestió –“a tota la zona euro, i concretament a Espanya”, va puntualitzar Costas— i la novetat més destacable respecte a altres èpoques de crisi és que els col·lectius més afectats, tant en clau de present com de futur,  són els infants i els joves. El contracte social de postguerra, que ara s’ha demostrat obsolet, va donar peu a un sistema de protecció que ha apaivagat, si més no, la pobresa dels adults (amb les prestacions d’atur) i de la gent gran (amb les pensions, malgrat ser minses en molts casos). Gràcies a aquest coixí, la solidaritat familiar va poder parar el cop durant un temps, però en la mesura que les causes estructurals de la pobresa i les desigualtats no només s’han mantingut, sinó que s’han agreujat amb la precarització del mercat laboral i la creixent dificultat d’accés a l’habitatge, el polvorí ha explotat i els danys s’han multiplicat.

Avui som una societat ferida i malalta. Per diversos motius que tenen a veure també amb la globalització i la crisi climàtica, entre altres, i que arrelen sobretot en el model capitalista i la seva pitjor versió, l’especulativa-financera que ha disparat la cobdícia i la polarització. Però que ens obliguen en tot cas a mirar-nos al mirall, com ha demanat el relator de Nacions Unides sobre pobresa extrema, Philip Alston, després de recórrer diversos municipis de l’Estat espanyol, i admetre com de baix hem caigut. Especialment perquè se suposa que portem sis anys de recuperació econòmica, però la remuntada del PIB no ha servit per reconduir la situació i, més enllà de qüestionar la seva validesa com a indicador de benestar (tal com explica molt bé el dossier Del crecimiento a la felicidad de la revista Alternativas Económicas), el que cal és replantejar urgentment les polítiques públiques que haurien d’haver evitat el panorama actual.

20200220_NovesVulnerabilitats_BCNMetropolis_MLeon“Tenim un Estat de Benestar escorat en direcció contrària a la necessitat actual –va sentenciar Marga León a la taula rodona acollida pel Col·legi d’Economistes—, no disposem d’instruments” i, com que l’increment de la despesa en prestacions d’atur i pensions durant la crisi es vam compensar retallant tota la resta (les polítiques ‘perifèriques’: suport a les famílies, polítiques actives d’ocupació, integració social, dependència, etc.), avui estem deixant les persones en situació de vulnerabilitat a la intempèrie.

Xavier Martínez-Celorrio va definir els efectes de les polítiques d’austeritat com un “tsunami de despossessió”, amb un rerefons ideològic especialment en àmbits com el socioeducatiu, que va estendre el risc de descens social i exclusió. Per revertir aquells estralls “el sector públic ha de ser un activador que condicioni el joc del mercat”, fent valer el seu pes com a actor econòmic. A Catalunya, el 16% del PIB el generen les administracions públiques. “L’Estat ha de ser emprenedor i innovador social, i en matèria d’inversió social la infància i les famílies han de ser la prioritat”, va concloure.

  • Comparteix: