Sens dubte el cas de la Manada ha transcendit no només per la duresa dels fets succeïts aquella nit del 7 de juliol del 2016, sinó pel judici en si i per la sentència que se n’ha dictat. Una sentència que, malgrat la indignació social i política que ha generat, ja s’intuïa feble i injusta. Constata que la justícia no és igual per a tothom i continua reproduint les mateixes conductes patriarcals i masclistes de sempre.

Cinc homes corpulents, alguns d’ells amb antecedents d’haver participat en fets similars als que ara s’han jutjat, acorralen una noia de 18 anys en estat d’embriagament, la despullen, li prenen el mòbil i la sotmeten a onze penetracions continuades, entre moltes altres vexacions… i resulta que això no és violació. Què més hauria calgut perquè ho fos?

És difícil trobar sentit a les interpretacions dels jutges d’aquest cas sobre uns fets que han estat provats amb tot detall en els vídeos que els mateixos agressors van enregistrar. Uns vídeos que, tal com es descriu en el judici, mostren la violència a la qual va ser sotmesa la noia. Imatges que als ulls de qualsevol professional en qüestions de gènere i/o de violència sexual deixen poc marge a la interpretació del que va passar aquella nit.

No em vull ni imaginar la sentència que tindríem avui si els mateixos fets no haguessin quedat enregistrats en aquests mòbils i haguessin estat únicament relatats per la noia, contradient la versió dels nois. Si disposant de fets provats els jutges han reduït la violació a un “abús sexual continuat”, què hauria passat si no hi hagués hagut proves? Una vegada més, davant d’un delicte de llibertat sexual, el que acaba prenent rellevància és el que va fer i el que no va fer la noia i no l’actuació dels nois, cosa que posa en dubte davant de tot la paraula de la víctima.

Només des d’una lògica masclista i carregada d’estereotips sexistes s’explica que en aquest cas s’entengui el sotmetiment com a consentiment. Així es justifica també que els jutges se centressin a buscar en les imatges alguna expressió de la cara de la noia que la delatés i els reafirmés el seu consentiment.

Aquesta és malauradament una mostra més que davant d’un cas d’agressió sexual o de violència masclista la justícia revictimitza la dona i la culpabilitza per no haver reaccionat com es considera que ho hauria fet una “víctima modèlica”.

¿Potser hauria estat millor que la noia s’hagués atrevit a cridar i a enfrontar-se físicament als 5 nois a la vegada, cosa que hauria generat una situació molt més violenta que potser hauria pogut acabar amb la seva vida, com tants altres casos que coneixem? Si hagués estat així, segurament la sentència hauria estat més contundent. De què hauria servit, però, si la noia ara fos morta?

Costa de creure que cap d’aquests jutges hagi pogut valorar que la noia, atemorida i en estat de xoc, l’únic que va poder fer va ser desitjar, com ella mateixa narra al judici, que tot allò passés aviat i intentar no patir agressions més fortes o que acabessin matant-la.

Caldria preguntar a aquests jutges si aconsellarien a les seves filles que, davant d’una agressió sexual múltiple, es posessin violentes i s’hi enfrontessin o si els dirien que no s’hi resistissin per evitar mals majors. Qualsevol mare o pare ho tindria clar…

La sentència a la Manada ha estat un guany més del masclisme, una porta oberta a la impunitat de les múltiples violències que patim les dones cada dia. És una dura sentència a totes les dones que ens sentim desemparades per un sistema judicial basat en prejudicis i totalment desprotegides en mans de jutges que, sense cap tipus de formació específica en gènere, actuen i emeten judicis basats únicament en interpretacions i estereotips masclistes. Per això s’ha de reclamar formació obligada i continuada als jutges i professionals del dret i assegurar que s’aplica la perspectiva de gènere en casos de violència masclista.

Davant de fets tan greus com aquests no ens quedarem sense fer res. No acceptarem cap més violència contra les dones. Seguirem alçant la veu, sortint al carrer, com vam fer el passat 8 de març, i denunciant el mal funcionament de la justícia. També és necessari fer autocrítica social i revisar quines violències masclistes tolerem i acceptem diàriament que fan que, en última instància, fets com els de la Manada no siguin puntuals.