03.03.2020 | Article de Jordi Armadans, director de Fundipau, publicat al diari Ara

Arran de la crisi del 2015 i de l’acord de la UE amb Turquia el 2016, vam dir que Europa no podia caure més avall. Hem comprovat que sí. I molt ràpidament.

Són tants els graons baixats en, literalment, quatre dies que no sé si és possible enumerar-los tots: hem vist que Grècia suspenia el dret a demanar asil durant un mes i que Hongria, amb l’excusa del coronavirus, també s’hi apuntava, en aquest cas de forma indefinida. Hem vist a la frontera turco-grega com es dissuadia els refugiats amb gas pebre i porres. Hem vist com guardes costaners grecs assetjaven i disparaven a fi d’evitar que barques plenes poguessin arribar a bon port (la lamentable sentència del TEDH no ha estat en va). Hem vist un nen d’una barca morir a causa del naufragi produït per l’assetjament. Hem vist persones que, després de moltes fatigues i angoixes, arriben a la platja i han d’aguantar insults i vexacions. Hem vist feixistes i racistes dedicar-se a la caça de refugiats (i també d’activistes i periodistes). Hem vist, en definitiva, gent que fuig de l’horror primer enganyats per falses promeses de les autoritats turques (que juguen a pressionar Europa a base de fer patir gent que no ha parat de patir) i després tractats com a criminals per les forces policials gregues. Alguns d’ells, veient tot el panorama, han decidit tornar a casa. Però ni tan sols això poden fer, acorralats a la frontera, en terra de ningú, sense poder entrar a Grècia ni poder transitar per Turquia.

I davant de tot això hem vist el president francès dient que cal garantir la seguretat. La de les fronteres, esclar, no pas la dels milers de persones que pateixen un infern. I hem vist la presidenta de la Comissió Europea exigint enèrgicament… que Turquia compleixi l’acord pel qual contenia els refugiats i els estalviava a Europa. Pràcticament cap autoritat, fora dels organismes vinculats al refugi de Nacions Unides, han recordat coses com que el dret d’asil és un dret humà bàsic i fonamental o les obligacions de la Convenció del Refugiat.

Una siriana a l’exili, Mais Atassi, ha exposat amb crua precisió la profunditat de la decrepitud europea: un milió de persones fugen d’Idlib i queden atrapades sense poder anar enlloc i la UE no diu res. Uns quants refugiats arriben a les costes europees i la UE convoca una reunió d’urgència.

I és que, Europa, a més d’una profunda insolidaritat, ha demostrat la seva enorme fragilitat: Erdogan obre la porta i tots els valors (suposadament) europeus surten per la finestra.

Però els problemes venen de lluny. D’aquí pocs dies farà 9 anys de l’inici de la guerra de Síria. Una guerra on hem vist de tot: grans escenes de destrucció i xifres esfereïdores de persones mortes, ferides, desaparegudes, desplaçades i refugiades. I una població civil que porta 9 anys patint una gran col·lecció de barbaritats: assassinats, tortures i bombardejos exercits pel règim, accions criminals, segrestos i vexacions per part de grups terroristes, desplaçaments forçats sense fi, assetjaments per impedir l’accés a l’aigua, medicaments o alimentació, etc. I què hem fet durant aquests 9 anys com a ciutadans, societat, institucions, estats, Unió Europea, Nacions Unides, davant d’aquesta orgia de violència i d’atrocitats? Ben poca cosa. Preguntem-nos: ¿com es poden sentir les sirianes i sirians quan el seu dolor esdevé invisible per al món? ¿I com se senten quan fugen i són maltractats a Europa?

Tinc la sensació que no som conscients del que estem generant. ¿Creiem que els milions d’infants que avui pateixen menyspreu, terror i violència, que veuen truncat el seu futur, d’aquí 10 anys seran feliços i estaran encantats amb tot el  que els ha ofert el món? ¿No pensem, ni que sigui per pur egoisme!, que alguns d’ells no seran capaços de superar aquesta experiència tan traumàtica? ¿No ens adonem que amb la nostra gasiveria estem generant una bola enorme de problemes, tensions i dificultats que ens impactarà demà i demà passat? Quan d’aquí 10 anys teoritzem i ens preguntem per la ràbia i la frustració d’alguna gent, hauríem de fer una cosa: observar com vam passar de tot mentre l’odi es covava.

Ignorar el conflicte de Síria (i els de tants altres llocs) és profundament irresponsable. Negar l’acollida als refugiats que en fugen és profundament inhumà. Però fer totes dues coses és tremendament demencial. I suïcida. I és exactament el que estem fent. Des de fa temps.