23.08.2016 | Article de Miguel Brito, responsable de la Unitat Dependent del Baix Llobregat de la Fundació Salut i Comunitat, publicat a Social.cat

El llegat que va deixar el filòsof i jurista Cesare Beccaria el 1764 en el seu tractat Dels Delictes i les Penes, i sobre el qual se sustenta part dels principis reformadors de la pràctica judicial actual, va suposar un gir de paradigma en l’àmbit jurídic i una oportunitat de canvi i humanització en el tracte cap a la persona penada.

La determinació i proporció dels delictes i les penes, la imparcialitat en la interpretació de la llei o la necessitat d’un llenguatge jurídic més comprensible van ser propostes de gran transcendència i que van portar a la reflexió de la mà de filòsofs com Diderot, Voltaire o Hegel.

Malgrat el pas dels segles, avui seguim reflexionant i qüestionant-nos sobre la millor forma de prevenir i tractar el delicte. Des dels primers estudis d’avaluació empírica als anys 50 fins a l’actualitat, la prevenció del delicte ha estat un tema que ha preocupat en l’àmbit criminològic i que ha evolucionat en la seva metodologia per tal de prendre decisions en matèria de política penal i penitenciària, ens ha ajudat a determinar quins són els factors de risc i de protecció relatius al procés de reincidència, i ens ha permès conèixer quina resposta tenen les penes privatives de llibertat o altres tipus de sancions penals.

De l’estat de no delinqüència a l’abandó de la carrera delictiva

En aquest context, a finals dels anys 40 s’inicia l’estudi del desistiment, si bé no és fins els anys 90 que augmenta el número de recerques en aquesta temàtica. Pel que fa al desistiment, aquest ens remet directament a  l’escenari de la inserció de les persones que han complert una pena, sigui en internament o en medi obert. Ara bé, què volem dir amb desistiment delictiu? Encara que la definició d’aquest concepte ha anat evolucionant –en un primer moment es definia com un estat de no delinqüència—, en l’actualitat entenem el desistiment com tot el procés que porta a la persona a l’abandó de la carrera delictiva i als factors que intervenen en el mateix.

D’una banda, és important explicitar que parlem d’un procés que necessàriament requereix temps perquè l’individu sigui capaç d’integrar que l’activitat delictiva és incompatible amb l’estil de vida i els valors de la persona. Com en tot procés de canvi en què entren en joc la identitat i les relacions construïdes, l’evolució no acostuma a ser lineal o ascendent. Hem de ser capaços d’integrar els moments de dubte i d’ambivalència, tal i com passa en altres àmbits con el de les addiccions, per exemple.
Ara bé, no podem parlar només de factors d’ordre individual. En tot aquest procés són fonamentals dos aspectes: l’acompanyament professional i la implicació de la comunitat.

En relació al primer, destaquem la importància del vincle que permetrà, des del respecte a la subjectivitat i el reconeixement de la seva particularitat, acompanyar aquest canvi cap al desistiment i abandó de la carrera delictiva. Es tracta, doncs, d’apoderar la persona, donant suport a les seves propostes, orientant el procés i proporcionant les eines que li permetin gestionar els desafiaments i els obstacles socials que puguin sorgir. El xoc amb una nova realitat que roman anestesiada mentre la persona es troba a la presó, les expectatives desajustades i un futur ple d’incertesa poden dificultar el canvi i afavorir que es torni a ubicar en un rol ja conegut per a ella i per al seu entorn.

Quan existeix un canvi d’identitat en el subjecte, quan aquest  pot veure’s a si mateix com una persona amb drets però també amb deures, amb responsabilitats però també amb oportunitats, i  pot desprendre’s d’etiquetes  amb les quals s’ha sentit estretament identificat, la persona està iniciant aquest procés de desistiment. En aquest punt, el rol de la comunitat és cabdal, afavorint espais de participació i defensant el dret a una segona oportunitat.

L’etiquetatge, els prejudicis i la por generen que la ciutadania esdevingui un simple espectador, no es senti interpel·lada i aïlli socialment a l’infractor. Paradoxalment, fora de presó aquest se sent més aïllat i fora de lloc que quan està privat de llibertat, per la qual cosa no és d’estranyar que decideixi tornar a un espai de “seguretat” i a un entorn conegut on se sent reconegut  per l’altre.

Portes giratòries o integració social

Que els centres penitenciaris es converteixin en institucions de portes giratòries ha de fer-nos qüestionar, replantejar canvis i apostar per polítiques socials i jurídiques que promoguin la integració de les persones penades, involucrant la comunitat en aquest procés de reinserció. Per això és  necessari continuar invertint en programes socials que permetin una integració real de la persona penada, que promoguin la motivació, l’educació, el desenvolupament d’habilitats i aptituds, l’ocupació, l’allotjament digne i la cura de la salut física i mental, però també que apropi la comunitat a aquesta realitat i la faci partícip del canvi.

Aquests programes no poden ser responsabilitat exclusiva dels professionals que treballen en l’àmbit de l’execució penal, ha de ser una responsabilitat compartida que incideixi en diverses àrees de la vida de la persona (habitatge, salut, ensenyament, inserció laboral…) i que s’articuli també a nivell local.

En paral·lel, ens hem de plantejar una major sensibilització i implicació de la comunitat. En aquest sentit, el paper dels mitjans de comunicació és clau, donant informació objectiva, atenent als efectes d’estigmatització i fugint de la notícia que genera alarmisme i, finalment, nodreix una posició de rebuig indiscriminat.

És important també continuar prioritzant el compliment en medi obert sempre que aquest sigui possible, alhora que cal reivindicar l’objectiu de rehabilitació que qualsevol mesura (també l’internament) ha de perseguir i realitzar campanyes sobre la prevenció delictiva, la inserció social i els seus beneficis, desmitificant i trencant tabús respecte a la població penada, ja que els costos del delicte són molts i ens afecten a tots i totes. Costos econòmics com els policials, de recerca i de processament, però sobretot els més importants: els que té per a la víctima i per a la comunitat en general a causa del deteriorament del teixit social, que es perverteix i esdevé insolidari.

Potser aconseguim amb major efectivitat la integració de les persones penades si com a societat adquirim la capacitat i el compromís d’integrar i acollir a l’altre.