15.04.2018 | Article d’opinió de Sonia Fuertes, presidenta d’ECAS, a El Periódico de Catalunya.
Malgrat la importància de situar l’habitatge en l’eix dels drets socials, es legisla sota la preeminència del dret a la propietat
Desgraciadament el refrany popular començar la casa per la teulada es pot aplicar amb freqüència a les polítiques socials. Sovint s’impulsen mesures que funcionen com pegats d’efectivitat dubtosa davant de situacions que necessitarien abordatges globals. Un dels temes que sens dubte necessita un tractament multidimensional és l’habitatge –especialment en l’àmbit urbà–, vinculat a la segregació socioespacial o gentrificació, i relacionat directament amb l’especulació immobiliària.
Malgrat la importància de prendre mesures respecte a l’habitatge i de situar-la en l’eix dels drets socials, veiem com, de manera general, es legisla sota la preeminència del dret a la propietat, un dret que en la nostra societat sembla estar per sobre de la resta. En aquesta línia, recentment la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats ha aprovat una proposició de llei per accelerar el procés de desallotjament d’habitatges ocupats. Es tracta d’una iniciativa legislativa no exempta de polèmica.
Falta de garanties
L’objectiu és accelerar els terminis per poder fer fora les persones que ocupin l’habitatge de manera il·legal. La intenció és lluitar contra les màfies que ofereixen aquests pisos de manera il·legal i en treuen rendiment econòmic. La proposta de llei, presentada pel PDECat, va rebre el suport del PP, Cs i el PNB, mentre que el PSOE, Podem i ERC hi van votar en contra adduint la falta de garanties de reallotjament de les famílies en situació de vulnerabilitat i l’escassa concreció de la proposta de regulació quant als extorsionadors.
És evident que s’ha de protegir l’habitatge de l’ocupació i que l’existència de màfies que obtenen un rendiment d’aquesta greu problemàtica és un fet a corregir. Ara bé, creiem que el tema de l’habitatge afronta molts més problemes, que passen per controlar els preus de lloguer i de venda, redefinir els drets de les persones arrendatàries, garantir l’habitatge social, regular els preus dels subministraments i combatre l’especulació, entre d’altres. Un estudi de l’Institut Cerdà del 2017 assenyala que a Catalunya es podrien xifrar en 230.000 pisos les necessitats d’habitatge social i destaca que a Espanya els habitatges ocupats representen un 0,34% del total (només un 10%-15% són identificats com a «problemàtics», segons un informe recent de l’Observatori DESC en coordinació amb diverses organitzacions).
D’altra banda, hem de destacar que la llei no preveu una alternativa habitacional real per a les persones que siguin desallotjades, si bé contempla la comunicació als serveis socials per si fos necessària la seva actuació. També s’especifica la necessitat de crear protocols de coordinació i un registre sobre el parc d’habitatges socials disponibles. Mesures que de moment trobem sobre paper i que haurem de veure com es concreten.
Més enllà d’un plantejament parcial, insistim en la necessitat d’ampliar el parc públic d’habitatges de lloguer social, promoure una reforma de la llei d’arrendaments urbans, recollir les propostes del Sindicat de Llogaters i replicar models europeus d’èxit com els de París i Berlín. Tot això si volem parlar, clar, del dret a l’habitatge. ¿O era només en la propietat privada?
